Ja hi
tornem a ser… Encara estem assaborint la victòria nacional d’aprovar un
Estatut irreprotxable, que ja s’està desfermant un altre cop el discurs poruc: "ai,
que ens el retallaran a Madrid! Ai, que el 32 i el 79 ja van fer el mateix! Ai,
que no pot ser que el Congreso no hi digui la seva!" , i un etcètera més
llarg del que es mereixeria. Doncs, no senyor! De l’Estatut no se’n toca ni una
coma! (Continua…)
Fins ara, malacostumats a estar sempre en una posició de
feblesa, o a no saber aprofitar les escasses situacions de força relativa,
sempre ens havíem de conformar amb el "pues va a ser que no", tan
espanyol que és intraduïble. I els espanyols, com molt bé correspon a la
defensa dels seus interessos, no ens han donat mai res perquè sí.
Ho sento per ells, però ara les tornes han canviat. Ara en
ZP (amb P de Pinotxo) no té més remei que aprovar l’Estatut català, no es pot
permetre tombar-lo amb els vots del PP, i tampoc no en té prou amb la
disciplina de vot dels seus diputats que es presentaven sota les sigles PSC. Així,
doncs, és el moment de collar-lo tant com puguem, i no cedir ni una coma. Més
que res, perquè ell, en la nostra posició, faria exactament el mateix.
No hem passat tots aquests mesos veient com els nostres
representants s’escarrassaven per obtenir un bon text per a la majoria de catalanes
i catalans, perquè ara els espanyols, per culpa dels seus problemes
existencials amb la seva nació, o perquè veurien minvar les subvencions, en els
retallin. Ara els hem de deixar ben clar que, en el cas que tinguessin la
temptació de voler-lo retallar, els podem provocar a ells una crisi política
molt més gran que l’aprovació del text actual íntegre.
Potser alguna ànima càndida es pot angoixar pel problema que
té en ZP. Doncs si només en té un, ja està de sort. Nosaltres n’arosseguem una
pila dels últims tres-cents anys, i no estem per romanços (per no dir una altra
cosa). Si necessita un clínex, ja n’hi farem arribar, però de l’Estatut, no
se’n toca ni una coma.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entre d’altres millores, amb una fiscalitat adaptada en funció de les nessesitats de competir amb un mercat globalitzat i depenen del del teixit productiu de cada comunitat o Euroregió.
I la llengua castellana al no ser la pròpia no deuria ser obligatòria, considerant la facilitat d’aprenentatge arreu, arreu. Aquest en tot cas deu ser optatiu, i a més no hi deu ser subvencionada , per tant deu realitzar-se mitjançant el pagament total al matrícular-se.