d'en Països

En Pinochet s’ha mort! Gran notícia! Alegria i xerinola!
Irracionalment, aquesta ha estat la meva reacció instantània. Així d’ingenu he estat! La primera sensació que he notat ha set, netament, alegria. Però per sort o per desgràcia el plaer m’ha durat poc. Al cap de poca estona de la notícia m’he adonat que no puc estar content, i el motiu rau en la conjunció "s’ha". I és que un altre feixista, dictador i assassí ha expirat al llit, de mort natural. Ni jutjat ni condemnat. Ni afusellat, ni penjat d’un arbre, ni enverinat amb verins radioactius, ni torturat, ni ofegat, ni cec, i amb totes les seves extremitats intactes. Un altre exemple evident de la injustícia; no del pobre, submís i torturat món que vivim, sinó dels processos creats per bona part de la humanitat.
No puc estar content perquè per a un feixista com ell, en aquests
moments, en aquesta situació, en aquest punt evolutiu; el seu millor
regal de reis era la mort. I li han atorgat.

No puc estar content per la memòria d’en Víctor Jara i els milers de
persones que ell representa els quals han estat torturats, violats,
assassinats i desapareguts.

En memòria de tots i totes elles, els hi demano perdó. Perdó perquè els vius no hem sabut fer justícia de la seva mort.

Per últim vull carregar contra la reiterada hipocresia dels espanyols.
Començant pel jutge Garzón i acabant per la majoria de ministres
socialistes. I és que tots ells condemnen i lamenten que Pinochet s’hagi mort
sense estar jutjat ni condemnat. Mentrestant, intenten fer veure que no els hi ve al cap que Franco, 30 anys després
de la seva mort, i un sembrador de patiment i mort equiparable del
recent difunt, també va morir al llit; i el que no és pas menys greu: contínua sense estar ni jutjat, ni condemnat. Valgui la
redundància.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!