fera ferotge

Avui l’Ovidi hagués fet 70 anys, però malauradament un 10 de març de 1995 se’n va anar de vacances i encara no ha tornat, potser, perquè en realitat mai no ha marxat del tot…

No ha marxat del tot perquè el seu record encara és viu. És ben viu i el que és més important, -i del que ell segurament n’estaria molt orgullós- el seu record l’hem mantingut present entre tots, perquè a ell, quan van considerar que feia “nosa” el van silenciar, però el record de tot un poble no el poden silenciar.

Seguim recordant l’Ovidi i com que per desgràcia encara dura la vida dura, hem de seguir repetint les seves paraules. Sí, encara nois encara volem el pa sencer!

 La cançó del cansat (a Joan Fuster)

Em va tocar tocant Mediterrani,
per barret Pirineus i una llesqueta;
per sabata Oriola d’estranquis
i per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres;
per idioma -i senyores-, català;
per condició, senyors, sense terres;
per idea -i senyores-, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom
la meua carta de naturalesa:
no és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat i és la meua feblesa;
m’ha tocat i és la meua feblesa!

Quede clar, també, que són covards
tots aquells que obliden les arrels:
seran branca d’empelt en altres prats
i, en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara hui parlar,
i posar al seu lloc una història:
fins ací ens heu fet arribar,
de tan grossa raó naix la glòria!

I torne a repetir: sóc alcoià,
tinc senyera on blau no hi ha,
dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València;
i ho faig a la manera de València!

Em va tocar tocant Mediterrani,
per barret Pirineus i una llesqueta;
per sabata Oriola d’estranquis
i per cor duc a Alcoi, la terreta;
i per cor duc a Alcoi, la terreta!