fera ferotge

I l’endemà quan va arreglar-se,
quina cosa més estranya
fins i tot els més escèptics
tots cridaven “Viva España
i viva la Constitució”, mira per on!

I visca el rei! Ves quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur que mai més res no serà igual.

 La dansa del sabre – La Trinca (Nou de trinca, 1981)

 

 

Parlar de la “trancisió” és com picar contra una paret. Com anar a les fosques i trobar-te un impediment que no saps com esquivar i que no et permet abançar. És, com si darrera d’aquest mur, hi hagués l’abisme, com si s’acabés el món.

N’hi ha qui encara espera que en aquest país es produeixi una veritable transició democràtica. En canvi, n’hi ha qui ja ha perdut tota esperança, i en l’únic que creu és en un trencament democràtic, definitiu i verificable, amb l’Estat Espanyol. 

Aquesta democràcia se sostenta únicament amb la por. I per si queda algún incrèdul se li repetirà cada 23F fins a la sacietat el conte del llop i del pastor. Qüestionar aquesta democràcia és ser un anti-sistema o un ignorant, diuen. Així que tots, a l’unisó, hem de cantar: “Visca el rei! Ves quin remei! (Segur que mai més res no serà igual)”.

No ens cançarem de picar ferro fred, però als nostres avis no els hi van fer una guerra per aquesta Constitució. No sé vosaltres, però jo, d’un país del qual no es pot votar el cap d’estat, no en dic democràcia.

Us deixo una cançó que il·lustra tota aquesta farça bastant bé. Pretèrit Imperfet d’en Miquel Pujadó (Estabilitat precària, Columna Música 2002), tot i que jo la conec del recopilatori No Perdem Els Somriures que va editar fa anys el Maulets.