El resultat d’este treball conjunt és un recull de cançons d’arrel tradicional i popular, provinents la majoria del folklore comú de La Costera i les Terres de l’Ebre i per tant del repertori dels dos projectes musicals. La Barraca de Salvador, al Delta de l’Ebre, no és només l’element físic i simbòlic que ha donat nom al disc: ha servit, també, d’estudi de gravació. Així, entre paella i paella —“si tu poses la carxofa, jo poso lo conill”, canten a Jotes des de la barraca, l’única cançó composta especialment per a l’espectacle— els Quicos i el Botifarra han cuinat també romanços, fandangos, jotes, havaneres i boleros.
El disc és un treball fresc i honest, enregistrat amb el so en directe i amb una naturalitat a la qual els seguidors de Pep Gimeno “Botifarra” o Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ja estan més que acostumats. L’únic “però” que se’ls pot plantejar seria relatiu a l’arranjament d’algunes cançons: mentre en alguna peça el teclat desvirtua una mica el plantejament estrictament tradicional de l’obra, en d’altres es troba a faltar una major profunditat pel que fa a l’acompanyament de corda pinçada. El so final, però, és fidel a la qualitat que s’espera d’estos monstres del folk de casa nostra. L’energia i la il·lusió que demostren en concert —amb un directe que ja voldrien molts grups de so amb distorsió—, a més, fa oblidar qualsevol tecnicisme.
Perquè més enllà de l’aspecte estrictament musical, La barraca és també un (auto)homenatge implícit a la inacabable llista d’afinitats entre el País Valencià i el sud de Catalunya. Una sèrie d’elements socials i culturals comuns encara menystinguts degut a les fronteres —polítiques i mentals— del nostre país. Perquè si parlar de frontera referint-nos a la que coincidix amb el riu Sènia té poc sentit, encara menys sentit pren la frontera mental que trobem entre València i Vinaròs o entre Barcelona i Alcanar. Una distància que en ambdós casos no només encara no s’ha superat per les respectives Generalitats o pels mitjans de comunicació de masses, sinó que encara apareix —per acció o omissió— tristament reflectida en el conjunt de la societat.
La presentació del disc que Quicos i Botifarra van fer al Palau de la Música Catalana el passat 20 de febrer pren, en este sentit, un especial valor. Que un símbol del catalanisme més tradicional i jocfloralista acollisque un espectacle com el de La barraca —amb uns orígens totalment populars, i que retrata el dia a dia de les classes més baixes de la perifèria del país— és sens dubte una bona notícia. I és que la quotidianitat en la música pop(ular) va nàixer molt abans que Manel o Els Amics de les Arts.
[article publicat a la secció Expressions del núm. 262 del Setmanari Directa]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Evident ment, cal tenir una visió oberta sobre la música popular. En qualsevol cas és purament qüestió de gustos i no em sembla que s’hagi de recriminar res a un i altre grup per aquests arranjaments que més que desvirtuar donen brillantor.
Felicitats a tots dos. Un treball esplèndid.
Per cert, Oriol, molt encertat el comentari final: “I és que la quotidianitat en la música pop(ular) va nàixer molt abans que Manel o Els Amics de les Arts.”