oriol fuster i cabrera

Este passat agost un grup de jóvens membres del Casal Popular Panxampla i de Maulets hem iniciat un intercanvi amb el col·lectiu Soziale Bildung de Rostock, al nord d’Alemanya. El contacte amb el col·lectiu alemany s’ha donat arran la campanya per la retirada del monument i els símbols franquistes de Tortosa, del Casal Popular Panxampla: l’intercanvi, per tant, naix amb la voluntat d’intercanviar visions i realitats sobre esta qüestió.

A la pràctica, però, l’experiència ha anat molt més enllà, i la primera part de l’intercanvi —el viatge del grup català a Alemanya— ha esdevingut una aproximació no només a l’estat de la memòria històrica al país germànic, sinó també un acostament a la situació de l’esquerra transformadora i anticapitalista i als reptes als quals s’enfronta, aquí i allà.

Des de L’Accent se m’ha demanat, com a participant de l’intercanvi, d’explicar una mica l’experiència i exposar unes quantes idees i reflexions al respecte. Així ho farem.

Memòria històrica i nazisme: entre la culpa i la continuïtat.
No descobrirem cap secret si diem que el passat recent d’Alemanya, i concretament el nazisme i la Segona Guerra Mundial, és quelcom que ha deixat un important trauma en l’actual societat teutona. La petjada moral que arrosseguen en este sentit és realment intensa, i ho demostra, per exemple, l’al·lèrgia que els provoca qualsevol símbol nacional, fins i tot en situacions tan habituals com una competició de la selecció alemanya de futbol.

L’equació és la següent: bandera alemanya = adhesió nacional = nacionalisme = imperialisme = nazisme. Un raonament que des del nostre prisma resulta simplista i recorda a certs discursos demagògics i malintencionats als quals estem ja massa acostumats; però que poden entendre’s tenint en compte la realitat actual i el passat recent alemany. En este sentit el debat va resultar molt interessant, i haver explicar la realitat nacional dels Països Catalans a un públic d’esquerres però alhora contrari als conflictes d’arrel nacional va resultar un autèntic repte. I no només això; una de les reflexions que posteriorment vam fer la gent que conformàvem el grup català és com esta mena d’exercicis resulten positius: no només per la “pedagogia” que s’està fent —en este cas a un grup d’alemanys—, sinó també perquè ens força, alhora, a replantejar-nos idees que donem molt per assumides i suposades. Perquè cap veritat és absoluta, i replantejar-se les coses mai és sobrer.

Este sentiment de culpabilitat pel genocidi comés durant el nazisme, però, xoca frontalment amb certes realitats a les quals ens vam haver d’enfrontar també durant el viatge. En este sentit la visita al camp de concentració de Neuengammer va significar un important impacte per a tot el grup.

Més enllà de l’horror que representa el camp en si —del qual vam poder conèixer-ne des del funcionament i l’organització a les crueltats que van haver de patir-hi els presoners; passant per veure els dibuixos on els supervivents, com a part del procés de recuperació, mostraven els records que tenien de l’estada—, l’impacte vingué quan ens explicaren com ha evolucionat la composició de la societat alemanya des de llavors. O potser hauríem de dir com “no” ha evolucionat, ja que tal i com ens van explicar, de la mateixa manera que les grans empreses que avui dominen l’economia alemanya —i internacional— són les mateixes que van col·laborar activament amb el règim nazi (Brupp, Thyssen, Bayer, Volkswagen…), moltes de les persones més influents en l’esfera política i financera de l’actualitat són, si no les mateixes, hereves directes del règim. Una realitat que potser no ens hauria de sobtar, tenint en compte l’experiència de la “transició” espanyola i el “reciclatge” de polítics en forma de rentat de cara que va comportar; però que no deixa de ser impactant tenint en compte les dimensions i tenint en compte, sobretot, la “fama mundial” que va adquirir el règim nazi.

Però no és només això: la realitat geopolítica actual, amb l’ascens arreu d’Europa d’una “nova” ultradreta xenòfoba i populista (es digue Vlams Belaang, Front National o Plataforma x Catalunya) no ha passat desapercebuda a Alemanya; lluny d’haver “après” de la Història, la tendència de creixement d’esta ultradreta és exactament la mateixa que a la resta del continent, materialitzada allà amb l’NPD (Nationaldemokratische Partei Deutschlands). Compten, potser amb l’avantatge, només, de tenir una esquerra antifeixista més conscienciada i activa al respecte. Potser.

Més enllà dels discursos: la unitat popular comença en l’àmbit privat.
Diu la dita que les comparacions són odioses. Probablement: però també necessàries per avançar, igual que l’autocrítica. I si hi ha una idea que les persones que vam participar de l’intercanvi vam compartir acabat el viatge és que tenim molt a aprendre de l’esquerra alemanya —li diguem alternativa, transformadora, anticapitalista, real o esquerra a seques—. Aprendre, però no com un exercici de seguidisme acrític com ha passat massa vegades amb, per exemple, l’Esquerra Abertzale; sinó simplement com un moviment a tenir en compte perquè resulta, en molts aspectes, molt més madur i coherent que el català. Criticable en moltes coses, evidentment, com arreu; desgraciadament massa dèbil, tot i essent molt més fort que d’altres, també: però amb un rerefons pràctic i de valors molt interessant i constructiu i amb cert savoir-faire més que envejable.

I és que no és una qüestió quantitativa —que també— sinó, per dir-ho d’alguna manera, qualitativa. Allò envejable de l’esquerra alemanya no és el gran nombre d’edificis okupats i alliberats que tenen, que també; ni la importància que tenen alguns projectes en àmbits com la lluita antifeixista o ecologista, que també: allò envejable i del qual hauríem d’aprendre és de l’actitud que plana entre la gent que participa d’estos moviments socials. Uns valors —respecte, humilitat, voluntat d’integració i construcció, cohesió i unitat en la diversitat ideològica, autocrítica i coherència— que haurien de resultar bàsics en qualsevol moviment d’esquerres, per definició, però que en molts casos ni en l’Esquerra Independentista ni en l’esquerra anticapitalista catalana no ho resulten a la pràctica.

Lligat amb això resulta prou simbòlica una qüestió, i és la força que tenen a Alemanya dos moviments que aquí passen massa desapercebuts: l’animalisme i el feminisme. Dos àmbits de lluita amb un tret comú molt important: impliquen un treball que va més enllà del discurs fàcil i de l’estètica. La lluita animalista i la lluita feminista i per l’alliberament sexual passa per un treball personal, privat i que s’aplica en el dia a dia. La persona que decideix optar pel vegetarianisme o veganisme pren una decisió que afectarà la seua alimentació i consum.

La persona que pren consciència dels problemes que comporta el sistema de valors patriarcals intenta superar-los en la manera d’entendre la realitat, en les relacions interpersonals i en les relacions sexuals. I no només això: es tracta també de dos àmbits de lluita que són, si no menyspreats, sovint ridiculitzats per algunes persones d’estos moviments polítics suposadament tan alternatius: els sempre recurrents epítets “menjaflors”, “feminazis” i derivats, respecte els quals hauríem de reflexionar.

Experiències com este intercanvi resulten enriquidores precisament per això: perquè ofereixen noves perspectives sobre la quotidianitat que poden ajudar-nos a millorar-la. Dit això, fer-ho o no està, només, a les nostres mans.