Connexions des de #Badalona

El meu apunt de dissabte passat, El país dels xiuladors purs, ha despertat una petita, bé que interessant polèmica. En Wu Ming en va parlar de seguida al seu bloc: “si hi ha dues formes ràpides i fulminants perquè la CUP, tot repetint errors grossos, s’autodestrueixi tota soleta i se’n vagi a can Pistraus, són: vindicar o declarar-se hereva de la lluita armada”, deia el blocaire. En el meu post jo no em referia només a la CUP, però si que, en efecte, tenia al cap l’acte que el partit havia organitzat a Badalona, la meva ciutat, per homenatjar els morts en combat la nit de l’11 de setembre. El meu post volia remoure, més que argumentar. El vaig plantejar com un enfilall de preguntes, entre les quals, aquestes: “¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs?”. Uns dies més tard, el company Joan Carles Isal expressava la seva disconformitat en un llarg i interessant comentari-. “Els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l’oblit, el rebuig.” Un parell de consideracions, tot deixant els morts en pau, que no en l’oblit. El que jo volia (…)

(…) remarcar és la necessitat de reinventar el discurs de
l’independentisme. Això a costa de ser titllat de ‘pur i immaculat’; això a
costa de ser titllat de pretenciós… Però el cas és que hi ha nous
herois, al país, nous patriotes… i vet aquí que no els veig enlloc. O millor: diguem que
el que passa és que em costa veure’ls en la simbologia i la retòrica del nostre independentisme d’avui. Perquè de
ser-hi… hi són.

Proposo un exemple. Els pares i mares
castellanoparlants –nouvinguts i no nouvinguts, amb Veu Pròpia o a la
seva bola– que decideixen adoptar la llengua del país com el vehicle
de relació familiar, tot parlant català amb el seu fill. Jo en conec
molts, d’aquests. Són aquests els nous patriotes, els patriotes
invisibles. Són patriotes, però no són del rotllo. Són patriotes, però
per la Diada marxen de pont.