L’hora del realisme

Aquest mail obert va aparèixer dilluns 21 de gener, pocs dies després de la constitució de la mesa del Parlament i deu dies abans de la sessió d’investidura fallida. I, si fos a fer, avui l’escriuria exactament igual. Avui sembla que el fals realisme, digueu-ne possibilisme potser, s’ha imposat una mica més. I a l’altra banda ja veieu quines són les reaccions: els hem vençut, aquest és el camí, repressió i aplicació injusta de la llei. Doncs no.

L’hora del realisme

Hem suportat un primer embat de la repressió, el que va de la promulgació del 155 fins a les eleccions il·legítimes del 21-D, i l’hem suportat entre el desconcert i la ràbia però dempeus. Tot just dimecres passat, amb la constitució del nou parlament, va començar una nova fase, que tornarà a ser d’incertesa i d’amenaça i que culminarà amb la investidura del president i la formació del govern. Vistos els missatges que han anat circulant aquests dies per preparar-la, podríem dir que aquesta és l’hora del realisme.

Perquè pertot hi ha apel·lacions al realisme. Se’ns demana que toquem de peus a terra. I es demana sobretot al president Puigdemont que hi toqui i que es faci a un costat. Per poder tenir de pressa operatiu un govern amb possibilitats de governar. Per rebaixar la tensió i afavorir que es buidin les presons. I d’això se’n diu recuperar les institucions i liquidar d’una vegada el 155. En nom del realisme. Bé, doncs, posem-nos realistes.

La realitat és que el govern espanyol va fulminar l’autonomia catalana el mes de setembre quan va segrestar els comptes de la Generalitat. I després va aprofitar la seva interpretació inconstitucional del 155 per suspendre efectivament totes les nostres institucions, destituint el govern i dissolent el parlament. Això són fets. Probablement aquest va ser només el primer pas d’un projecte de demolició que ve d’abans i té per objectius principals el sistema educatiu propi, els mitjans de comunicació públics i la xarxa de serveis que ha fet de la nostra societat una societat cohesionada i madura. És a dir, la nostra demolició. De moment, el resultat de les eleccions els entrebanca l’execució del pla.

Una altra realitat és que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja fa prop de cent dies que són a la presó, i ja en fa més de vuitanta que hi són el conseller Quim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras. La realitat és que el fiscal no perd ocasió per a confirmar la justificació de la presó preventiva, de la mateixa manera que el jutge reitera una vegada i una altra aquesta mesura cautelar, sense relaxar-la gens aproximant els presos al país o concedint permisos als parlamentaris ni per assistir a les sessions més solemnes. La realitat és que es tracta el president i els consellers que l’acompanyen a l’exili de fugitius i se’ls emplaça només a presentar-se davant el jutge per poder ser detinguts. Això són fets. I no se m’acut  cap altra manera d’interpretar-los: l’estat espanyol no cedirà ni un mil·límetre en l’estratègia de repressió judicial i policial davant el problema polític que li plantegem.

Posem-nos realistes. Què ens diuen aquests antecedents? L’autonomia no serà restaurada. Els comptes continuaran fiscalitzats pel govern espanyol. En la mesura que les recuperéssim, les institucions catalanes funcionarien, en el millor dels casos, sota tutela. El que ens proposa l’estat espanyol si fem prou bondat és viure en llibertat vigilada. Perquè, segons la seva manera de veure-ho, som on som després que, convençuts que teníem autonomia i dret a l’autogovern, no hem dubtat a fer-ne ús.

Posem-nos realistes. El règim espanyol tractarà els quatre presos com a ostatges polítics i els convertirà en caps de turc. No els deixarà anar sota cap concepte. Els esperen quaranta anys de presó si no és que els pot mantenir tancats encara més temps. Tots quatre i tots els qui es prestin a presentar-se davant un jutge espanyol acusats de rebel·lió, sedició o més fantasies tumultuoses. En la seva operació d’estat, la justícia espanyola estendrà sense que li tremoli el pols ni la veu les acusacions, per més falses que siguin, i, alhora, les mesures cautelars més inversemblants tant com li serà possible. És el càstig que ens hem guanyat. És la purga exemplaritzant a què som sotmesos.

Aleshores, què hem de fer? Posem-nos realistes. Acotar el cap no farà que la repressió sigui més suau que si hi plantem cara. Acotar el cap no restaurarà l’autogovern ni alliberarà els presos. Al contrari. Si cedim, si cedíem per por o per prudència, encara ens humiliaran més fort. Plantem-hi cara, doncs. D’entrada, retornant al president Puigdemont el títol de president. Ni que, a la pràctica, li calgui delegar acte seguit en una altra figura el càrrec i la signatura, ni que només fos per no haver de sentir cada dia que ho impugnen tot i tot ho paralitzen encara més el govern espanyol i les forces cíniques del 155 que li fan costat.

Plantem-hi cara. Ara sabem que tenim molta força. Tant de bo poguéssim aplicar-la a fer tan difícil el funcionament ordinari de l’estat espanyol que al final hagués d’accedir a seure i negociar. Aquell serà el moment de reclamar el retorn dels presos. Si molt convé, intercanviant-los pels ostatges si més no simbòlics que hàgim tingut l’habilitat de capturar-los. Aquest és el joc. Si som realistes.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*