Maneres diverses de comptar

Deu ser un dels nostres mals més aguts: aquesta dificultat per imposar el propi relat. És un mal que podria contenir, alhora, una virtut, la de l’autocrítica. Si no fos que, a la pràctica, fa que tendim a acceptar el relat de l’adversari gairebé fins a creure’ns-el. Pensava tot això fa ja uns dies després de tornar a sentir com Mònica Terribas entrevistava la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, i aquesta anava desgranant mitges veritats fins a confegir enormes mentides. Com aquella, tan insòlita, que diu que les últimes eleccions al Parlament nosaltres les vam perdre… D’aquests mals de panxa va sortir, segur, l’últim mail obert, que mirava de posar a lloc la gesta que vam tornar a fer aquest Onze de Setembre. […]

Maneres diverses de comptar

Una setmana després de la Diada tinc, no sé si ho compartireu, una rara sensació de quietud. Pot semblar que l’endemà no vam treure prou pit, que no ens en vantem tant com podríem, que no traduïm l’èxit en res immediat de tangible. Que l’últim Onze no ha motivat excitació, l’agitació que exigiran els mesos que molt probablement vindran. Que esperem i desitgem que vinguin. Que farem que vinguin. No, més aviat vam tornar cap a casa en calma i amb quietud.

És la quietud que ve quan tens la impressió d’haver fet la feina. Perquè l’hem feta: diumenge vam tornar a sortir en massa al carrer i ho vam tornar a fer amb aquell somriure. La quietud, també, que ve després de la tensió de l’esforç. Perquè vam tornar a esforçar-nos per ser-hi i ser-hi molts, malgrat el temps que fa que estem en tensió, i que també cansa. Tots ho sabeu: si comptem només les grans manifestacions promogudes per l’ANC i Òmnium, ja hem fet cinc Onzes de Setembre excepcionals, que han meravellat els qui hi participem i qualsevol que s’ho miri de fora estant i sense prejudicis. La quietud, doncs, també, que ve de l’experiència dels que se senten veterans: això ho sabem fer i sabem que ho sabem fer, aquesta vegada tampoc no hem fallat, ara estem a punt per a empreses més delicades. Jo estic a punt. Si els qui ens hi han de conduir ho fan sense ambigüitats ni càlculs partidaris, decididament, és segur que hi farem cap. Estem a punt.

Mentrestant, la premsa espanyola s’ha conjurat tant sí com no per dir que érem menys. Ah, ara ens compten, els que no troben raonable –ni modern, ni legal, ni democràtic ni res– que ens comptem? Els que s’escandalitzen quan exigim de fer un referèndum per poder comptar de veres quants som els que volem un estat nou per al nostre país? Ara ens compten… I ho fan malament. Perquè, segur que és gaire important que fóssim gaires més o gaires menys, ni que haguéssim estat posem-hi la meitat?

Que és que potser ho diuen per als seus lectors i per a ells mateixos? Però què en deuran treure d’enganyar i d’enganyar-se? Haver-se de pessigar encara més fort el dia que desconnectem de fet? O és que potser esperen convèncer-nos, a nosaltres? Però no, gent de Déu, que nosaltres hi érem! Que sabem quants hi vam ser i com hi vam ser! Què esperen, aleshores, que el món giri a la inversa i el sol surti per ponent? Que tot es capgiri perquè, per definició i per principis, ells tenen la raó? Són ben estranys, aquests espanyols. I així els va i els anirà anant…

Diguem-ho clar: érem molts, repartits per tot el país, somrients i decidits a no fer cap pas enrere. Després de més de cinc anys de mobilitzacions i amb tota mena d’amenaces personals o col·lectives sobre el cap, érem molts, més que no vam ser aquell Onze històric de fa quaranta anys, més que no havíem estat mai abans. Tractar-nos encara com al cèlebre suflé ja no ens resulta insultant: és només patètic i grotesc per al qui ho fa.

Sí, hi ha moltes maneres de comptar. Per exemple aquella rara operació cabalística que diu que, el 27-S, un 48,05% (oposat a un 39,31%) no va ser una majoria suficient i que, per tant, no es pot fer res, no cal fer res, no s’ha de fer res. No? Comptar-nos bé, per exemple, no en seria una bona conclusió? Perquè hi ha moltes maneres de comptar, però només n’hi ha una de comptar-nos de debò. Normalment se’n diu referèndum, però pot ser que aquí se n’acabi dient eleccions constituents, o plebiscitàries, o locals o autonòmiques, o consulta de pa sucat amb oli o jornada de costellada i participació. Pot ser que se n’acabi dient ou ferrat i tot. Al capdavall, que en diguin com vulguin. No la podran evitar.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*