A Berlín arribem pocs dies després de la intensa gira per l’Europa de l’est sense temps per a descansar. Allí ens trobem amb els amics de Berri Txarrak, Burman Flah i Opció K-95. Divendres de matí participem en una interessant videoconferència amb els estudiants de la trobada d’Escoles en Xarxa, amanida pel mestre Vicent Partal. Ja de nit, la combinació de vols que ha de portar a l’Albert al concert, falla. Cinc minuts abans de tocar encara no ha arribat. Els nervis i la impotència s’apoderen de tots nosaltres…(Continua)
Només sis dies després d’arribar de la intensa i fatigant gira per
l’Europa de l’est ens disposem a enlairar-nos de nou. Aquest cop serà
per anar a Berlín, al festival Move Against G8 per recaptar fons contra la cimera del
G8. És tracta d’una gran festa de tres dies a les diferents sales de
l’Auditori Maria de la ciutat on actuaran els grups més representatius
de l’escena alternativa mundial. En total seran 14 per nit, en tres
escenaris, entre les quals destaquen grups com Lagwagon, Panteón Rococó,
Mad Caddies, Zion Train, No Relax, Boikot, Banda Bassotti, Irie Revolte, Patchanka,
Brigadas Flores Magon, i els amics de Burman Flash,
Opció K-95 i Berri Txarrak.
Amb Berri Txarrak
Precisament amb els Berri coincidim la primera nit de dijous a L’Hotel
Sunflowers. Vénen de tocar de Suïssa i estan trinxats. Amb ells viatja
la seua cort catalana encapçalada pels companys de Panda Management, El
Pau i el Manel, que tant ens han ajudat en la nostra història. També el
Marc Paneque, el seu tècnic de so, soci fins fa poc del nostre tècnic
Jaume Figueres.
Vaja. que allí ens trobem tota la família. De nit
marxem a fer unes birres per Kreuzberg i conversem dels projectes vells
i nous que ens esperen.
Escoles en Xarxa
De bon matí jo m’alce prompte, el primer de tots, per a preparar un
xerrada virtual en la que l’amic i mestre Vicent Partal m’ha convidat.
És tracta d’un acte més de la primera trobada d’Escoles en Xarxa, un
projecte que uneix estudiants i mestres d’escoles del país a través
d’Internet. Com que jo estic a Berlín, la meua serà una intervenció
online. En principi havíem parlat de fer-la només amb text, amb
l’Skype, però poc a poc ens hem emocionat i hem aconseguit una
videoconferència en tota regla. Tot gràcies al Pau Panda que m’ha
deixat el seu ordinador i al baixista dels Berri Txarrak ,Mikel, que
m’ha prestat el seu kit d’auriculars, webcam i micròfon.
Vaja tota una aventura per a aquest matí de divendres berlinès. La
conversa, un tan accidentada per la tècnica, ens enllaça per uns
minuts amb un auditori de Puçol ple d’estudiants vinguts d’arreu dels
Països Catalans. Des d’ací, felicitats a l’organització i agrair-los el
seu interès per nosaltres.
L’Albert no arriba
Ja de nit la sala Maria a de Berlín s’omple completament. De fet hi ha
molta gent a la porta que no podrà entrar. A nosaltres però la situació
se’ns complica. Resulta que l’Albert, per problemes familiars, viatjava
sol i la mateixa vesprada del concert, fins a Berlin. Ho feia amb escala
a Madrid des de València. El primer vol però, s’ha retardat i a perdut
l’enllaç. A Madrid ha hagut d’agafar un altre avió que arribarà a les
20:00h. Només una hora abans del concert…Passen les hores i els
nervis creixen. No suportem aquestes situacions.
Finalment arriben les 20:00h. L’Albert no contesta. té el mòbil apagat.
Potser encara no arribat. Les 20:30 i encara no contesta. No hem pogut
enviar a ningú a recollir-lo l’aeroport perquè tots els companys de
l’organització estan desbordats. Vindrà en taxi. Confiem en la sort.
Arriben les 21:00h i el mòbil encara està apagat. Ens preparem per al
pitjor. jo busque en un ordinador de l’organització si el vol
Madrid-Berlín ha aterrat. No hi ha informació. Us puc assegurar que la
ràbia i la impotència s’apoderen de nosaltres. Que podem fer, suspendre
el concert? ara? deu minuts abans de començar i amb la sala plena? A la
fi, arriba el miracle: L’Albert apareix i els vestuari s’omple de crits
i abraçades. Resulta que el telèfon no tenia cobertura i que com
l’entrada de la sala estava col·lapsada ha tardat vint minuts en
entrar. Salvats, de nou, al darrer minut.
A l’escenari els nervis i la impotència es converteixen en energia. Hi
ha molts catalans i alemanys que ja ens coneixen de tantes vegades que
hem vingut. La sala coreja les cançons com si estiguérem a casa. Pura
adrenalina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ai pobre albert que se’ns havia perdut. Que fariem sense albert? No ens pot falta, que serien els concerts sense el seu meneo de cadera!! JEJE