Obrint Pas: Diari d'una gira

Després de l’experiència gallega tornem a Barcelona. Allà veiem la final de la Champions a La Torna, amb amics i companys valencians. Al dia següent, després de passar per Canaletes, enfilem cap a Girona d’on parteix l’avió que ens durà al màgic i desconegut país català de Sardenya: l’Alguer. Tot i que a l’Alguer no hi actuem, hi dormirem tres nits. Per aquesta i per les qüestions sentimentals evidents, he cregut convenient dedicar-li un espai a part en aquest diari.

L’Alguer és, sens dubte, un dels racons de parla catalans més fascinants i desconeguts per als qui estimem la nostra llengua. Una ciutat sarda repoblada per catalans de Barcelona que, misteriosament, mantingué la llengua durant més de 200 anys totalment aïllada després de la derrota catalana del 1714.

Als carrers, a les torres i murades, a la catedral feta a imatge de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, a les façanes i fins i tot als rètols de la ciutat antiga, el rastre català encara és viu. Ferit de mort però viu encara. Diuen que hi ha uns 10.000 parlants avui en dia. Un d’ells és el propietari de la bogaderia La Catalana, un autèntic consolat del catalanisme cultural a la ciutat situada davant de la catedral. Ell ens explica que fou a les acaballes del XIX quan un viatger descobrí que allí encara es parlava català i a l’any 1960 quan s’organitzà la primera trobada amb vaixell ple de catalans. Com a tot bon catalanoparlant, a nosaltres ens fascina la història d’aquesta ciutat de la mateixa manera que quan escoltem un guia turístic parlar de la catalanitat de l’illa davant un grup d’anglesos. Ens posem a aplaudir i el guia riu: "Són catalans…", explica als turistes. "Catalans de València!", especifiquem nosaltres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!