Obrint Pas: Diari d'una gira

Arribem a un poble que es diu Puerto Esperanza i decidim
buscar lloc per dormir. A la plaça preguntem i els joves ens ofereixen
ajuda. Un amic seu ens lloga una barraqueta. Només
hi ha un llit però és econòmica. Ens conviden a sopar a sa casa i després
marxem al moll a beure, tocar i cantar. De seguida fem molt bon rotllo
amb tota la gent. Ens expliquen històries del seu poble i ens
ajuden a treure’ns la màscara de turistes…

_{Aquests
són els darrers apunts del viatge a Cuba i fan referència a l’aventura
que visqueren Miquel G. i Robert per l’oest de l’illa. Escrits per Miquel G.}

Entre tots repassem algunes de les cançons cubanes que més ens agraden
i Robert i jo ens arranquem amb alguna nostra o de Manu Chao.La
dolçaina els deixa flipats, sobre tot quan ells canten el ‘chan chan’ i
jo els acompanye amb la gralla. A nosaltres ens impressiona la
facilitat que tenen per improvisar lletres. A l’estil de les albades o
del Hip Hop i dins de la cançó de Compay segundo, un d’ells ‘el
Fosforo’ ens dedica uns versos molt graciosos:

‘Aquí con dos catalanes, que no que no quieren ser españoles, estamos tomando en el muelle y cantando algunas canciones.‘

Un dels companys li demana a Robert d’enviar un missatge a son pare que
treballa a Miami. No parlen des de fa sis mesos i fa dues setmanes fou
el seu aniversari. El xic ens dicta el misstge: ‘Padre soy Josué tu
hijo i te felicito por tu aniversario, espero que nos podamos ver
pronto’. Ell s’emociona i nosaltres també.
Marxem a dormir entre abraçades amb un toquet de rom al cos. Tots ens
diuen que no se’ns ocurrisca anar demà a Cayo Levisa, que es millor si
fem un dinar més ‘a lo cubano’.

Pel matí els amics Jazzmani, Andrés i Fósforo ens desperten i ens
porten a esmorzar al bar. El poble és preciós, tranquil, les cases
arriben pràcticament dins la mar. El bar està a la vora del port i es
gaudeix d’una pau immensa. Han portat aletes,ulleres i un arpó per anar
a pescar llagosta i peix per a dinar. Marxem tots a una platgeta que hi
ha al costat del port, per els carrers de terra del poble,
passem de casa en casa arreplegant als diferents amics que vam fer
anit. Pesquem un parell de llagostes, una barracuda i carrancs. Com que
no hi ha suficient per a tots, decidim fer-lis un bon caldo de peixque
utilitzarem per cuinar un arrosset a banda. Ara ens toca a nosaltres.

Cal dir que a Cuba tenen costum de menjar arròs i peix, però mai cuinen
l’arròs amb un caldo. Ho fan de forma separada i ho combinen després.
Cuinem a casa de la mare de Andrés que es una caseta molt humil i amb
molt poques comoditats. No hi ha vàter ni dutxa i l’aigua s’ha d’anar a
buscar fora. La nevera es una safa amb una barra de gel i la cuina es
una especie de barbacoa amb llenya o carbó. La família ens explica que
té avantpassats vascos i gallecs. A la casa hi viu Andrés, sa mare, una
germana, dos germanastres i l’àvia materna en un espai on nosaltres
guardaríem un parell de cotxes. No tenen més vehicle que una bicicleta
i Andrés
només utilitza les sabates quan va a treballar a l’escola de Viñales
com a mestre. Ha estudiat la carrera de Magisteri, té 21 anys. Jazzmani
en té 28 i dos fills, i va estudiar electricitat. Fósforo es orfe i viu
acollit a casa de Jazzmani. Tots són la seua família.
Son feliços amb el poc que tenen i mai els manca el menjar. Tenen un
sentit molt desenvolupat de la comunitat i entre tots fan per a tots.

Acabem el dinar i a tots els agrada l’arròs. S’apunten la recepta i ens
despedim entra fortes abraçades i alguns regals per les dos bandes. Un
cosí d’ells ens acompanyarà a l’Havana on va a visitar a la família a
la que porta un porc acabat de sacrificar que no cap al maleter del
cotxe. Fem lloc entre les maletes.
Deixem Puerto
esperança tristos perquè allí hem viscut una de les experiències més
intenses de les nostres vides. Esperem poder tornar l’any següent i no
oblidar mai tot el que em aprés en tan poc de temps.

Quan escrivim aquestes línies no podem evitar l’emoció del record dels
nostres amics Jazzmani, Andres i Fósforo. Esperem que els vaja tot molt
bé i que el nostres camins es tornen a creuar prompte.
Una forta abraçada per ells. Si algun dia aneu a Puerto Esperanza els
trobareu a la plaça. Doneu-los records de Miquel i Robert i de tots els
Obrint Pas.

(Escrit per Miquel G.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!