Obrint Pas: Diari d'una gira

Des de la vall de Viñales ens dirigim cap a Cayo Jutia, al municipi de las Minas de Matahambre i just enfront de les costes de Florida. L’accés, restringit, és per una carretera de 5 km construïda sobre la mar. El policia de l’entrada ens adverteix que hem d’abandonar la xicoteta illa abans de les 20:00h. Ara mateix són les 18:00 de la vesprada. Quan arribem a la platja, aturem el cotxe i ens adonem que no hi estarem més de 10 minuts. Hem de sortir per potes. Plaga de mosquits. Però no uns mosquits normals, no. Ens enfrontem a uns mosquits famolencs amb una certa afició per la sang mediterrània. Ens capbussem directament al mar encerclats pels putos mosquits que no volen ofegar-se. Sembla que són amfibis els cabrons!

_{Aquests
són els darrers apunts del viatge a Cuba i fan referència a l’aventura
que visqueren Miquel G. i Robert per l’oest de l’illa. Escrits per Miquel G.}

Eixim cagant llets de Cayo Jutia. Fins i tot el cotxe que està tot
ple d’aquells insectes. A vore si amb la velocitat se’n van de per on
han vingut! Només eixir ja ens tornem a endinsar per on no hauriem de
fer-ho. Hem passat per Santa lucia i ens dirigim a Palma Rubia on
agarrarem el vaixell que ens portarà a Cayo Levisa on, per fí, podrem
descansar tota la nit gaudint de la sensació d’aïllament que
proporcionen unes barraques vora el mar.

Però el camí que hem agafat no sembla pressagiar res de bò. No està asfaltat i els clots que fan rascar els baixos del cotxe. Ens aturem i preguntem a un llaurador que descansa al costat d’una fantàstica terrassa plena d’aigua on planten arròs. Li demanem per Palma Rubia en castellà i ens contesta en anglès: yes yes. Li tornem a preguntar ara en català i ens torna a contestar: yes yes. Mala sort. Fem pinta de guiris perduts. Comencem a riure i decidim prendre’ns-ho amb filosofia. A poc a poc!

(Escrit per Miquel G.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!