Obrint Pas: Diari d'una gira

Són les sis i mitja de la vesprada i la ruta comença amb alegria. L’autopista és tot un espectacle: vaques creuant, penya que para el cotxe a un costat i creua cap a l’altre i tres “carrils” que no se sap si en són dos o cinc (tot queda a gust dels conductors perquè no hi ha ni una ratlla de separació). En principi tot normal: paisatge impressionant, cel ras i calor, molta calor. També un cert disgust en el cor pels problemes del concert. Però bé, estem a Cuba i això és el que compta. De sobte ens assalta un dubte. No sembla massa normal que l’autopista transite enmig dels carrers d’un poble tan xicotet. Vols dir que sabem on anem? Ens aturem i preguntem. Efectivament ens hem perdut. Mal rotllo. Ningú no ens sap explicar com reprendre la ruta i ens aconsellen tornar a l’Havana, és a dir desfer el camí. Però ja es massa tard, no ens avellix massa tornar enrere i no ens veiem capaços de recordar per on hem vingut. Son les 21:00, fa 3 hores que voltem i s’està fent de nit moltràpidament. Molt de mal rotllo.

_{Aquests
són els darrers apunts del viatge a Cuba i fan referència a l’aventura
que visqueren Miquel G. i Robert per l’oest de l’illa. Escrits per Miquel G.}

L’exhuberància tropical i selvàtica que hem celebrat amb tant
d’entusiasme fa escassament 2 hores, ara mateix i perduts entre dos
pobles que ningú no ha encertat a assenyalar-nos en el mapa, ens
comença a incomodar. Consultem la guia Lonely Planet que porta
Robert i efectivament parla ben clar d’allò que acabem de descobrir. Es
molt difícil orientar-se a Cuba ja que no hi ha pràcticament
indicacions. Per això decidim aturar alguns dels nombrosos autoestopistes
que hi han vora la calçada perquè ens guien.

Quan vas per
l’autopista et trobes sota els ponts a molta gent fent autostop i un
tio en amb una jaqueta groga que els organitza. Es diuen ?’los
amarillos’. L’autostop es una forma molt habitual de transport i
l’utilitza tot tipus de gent (tant els que se’n van de viatge com els
que van a treballar) i és una bona forma d’entrar en contacte amb la
gent i de poderconèixer un poc de més a prop la realitat cubana.
 
De
bon matí, quan hem eixit de Varadero cap a l’Havana, l’unic que teníem
clar és que volíem arribar a la vall de Viñales en la província de
Pinar del Rio, a l’extrem d’occident de l’illa i una de les menys
conegudes i verges. Guajiros, vaques, tabac i ‘cayos’ (xicotetes illes
envoltades de marjals). La idea era visitar la vall i després anar cap
a Cayo Levisa on hi ha un xicotet complex hoteler i ens podem allotjar
còmodament. Però en aquest moment, perduts i desorientats com estem,
l’unic que volem es arribar a qualsevol lloc on poder fer nit.

Pugem
a una dona gran que fa autostop, li ensenyem el mapa de la guia i per
fi localitzem la nostra situació: massa lluny del nostre destí. I ara,
a més, estem completament a les fosques. L’acompanyem fins a Artemisa i
ens indica com arribar a l’autopista. Són vora les onze de la nit i el
cansament s’apodera de nosaltres. Pinar del Rio queda a uns 120 km que,
tractant-se de Cuba i sense llum, poden convertir-se en tot un infern.
Per acabar-ho d’arrodonir, només un dels dos té carnet de conduïr. Per
fi vegem un cartell d’un complex hoteler: Las Terrazas. Decidim deixar
la ruta en aquest punt. Quan entrem a l’hotel ens adonem que
estem en un altre planeta, està tot ple d’alemanys. Segur que no estem
a Mallorca? Al restaurant prenem un vi del Penedès i una sopa de peix.
Bé, casualement hem tornat al món occidental. No era el que preteníem
però demà serà un altre dia. Bona nit.

A les 7:00 en punt ens alcem, desdejunem i, quan mirem per la finestra, ens adonem que estem al paradís. Las Terrazas és una xicoteta comunitat de turisme sostenible que va ser fundada per la revolució dins el pla de desenvolupament de la Serra de Rosario (reserva de la biosfera). Es va fundar amb el propòsit d’incentivar l’economia de la zona mitjançant un turisme sostenible i així millorar la qualitat de vida dels seus pocs habitants. I ho han aconseguit. Res a vore amb els exemples de casa nostra: les edificacions estan totalment integrades en el paisatge i no són gens nombroses. Ací mana la selva.

Ens dirigim de nou cap a la carretera i amb un nou company, un jove de Pinar del Rio, arribem fins la plantació de tabac on treballa, ja prop de viñales. Allí ens expliquen tot el procés de !a fermentació, assecat i enrotllat dels puros. Aprofitem per comprar-ne uns quants Cohiba per als amics i continuem el camí. El següent company que arrepleguem, nomes eixir de la plantació, és un jove que viu a Madrid i que ha tornat per veure el seu fill acabat de nàixer a Viñales. , Ja en el poble, dinem a casa de la seua família. Després ens endinsem per la vall amb el cotxe. No ens decepciona. El paisatge i la vegetació són realement impressionants. La guia ho ha encertat tot, fins i tot els guajiros a cavall. També visitem el mural de la prehistòria, l’atractiu del qual no comprenem massa. Uns dinosaures pintats en una cara rocosa de la muntanya. Bé, està ple de gent fent-se fotos i es poden comprar samarretes. Definitivament, ens quedem amb els guajiros a cavall.

A Viñales va naixer un dels guajiros més importants: Polo Montañez. Va dignificar la paraula guajiro amb la seua cançó ‘Guajiro natural’ que s’ha convertit en tot un himne per a la gent de la província. Guajiro és el nom que utilitzen els cubans per anomenen als camperols, a vegades de manera despectiva com a casa nostra. La cançó es tota una declaració d’intencions i expliquen que quan li va cantar a Fidel Castro els versos “Puedo montar un avión, si lo tengo que montar, siempre voy a regresar conmigo no hay confusión” aquest es va alçar de la cadira i el va abraçar emocionat. Anècdotes cubanes.

(Escrit per Miquel G.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!