Obrint Pas: Diari d'una gira

Amb molta il·lusió enfrontem la segona etapa de la nostra aventura americana. Aquest cop serà Cuba, una destinació que sempre ens ha atret i on mai haguéssim dit que hi aniríem a tocar…

Els problemes comencen aviat. A l’aeroport de Manises Miquel
G. se n’adona que li falta la cartera amb el passaport i el visat.
Comencen els nervis, els crits i les corredisses i encara no hem
partit! Finalment tot s’arregla. A Madrid, aconseguim un nou passaport
i una nova visa (Sembla mentira però aquesta ens la fan a l’instant
-previ pagament- en una mostrador d’una agència de viatges). Però ací
no acaben els problemes. A causa d’uns problemes a l’hora de comprar
els bitllets, viatgem a l’Havana en dos tandes. Uns ho farem amb Air
Europa mentre que uns altres amb Cubana de Aviación. Aquests últims
arribaran sis hores tard a causa des dues demores i una escala a
Santiago. Comencem bé…

L’arribada a un país nou, sobretot quan està a l’altra punta del món,
sempre és màgica. però Cuba té un punt especial. Per la seua història,
no només per la revolucionaria sinó també per la independentista,
sempre ha està propera a tots nosaltres. Només aterrar, passem els
controls de visat i ens enfrontem amb el principal enemic del viatge:
la calor. una calor humida i enganxosa que ja no ens deixarà. I
nosaltres creiem que València era tropical!

Al matí següent ens alcem excitats i nerviosos. El
fet d’estar dormint a L’Havana i tenir deu dies per davant és una
sensació difícil d’explicar. Ens reunim a la recepció del vell hotel on
dormim i ens dirigim a l’Habana Vieja (patrimoni mundia de la Unesco on
es calcula que hi ha almenys uns 1.000 edificis de valor històric). El
viatge cap al centre és la nostra primera presa de contacte amb la
història cubana. Passem pel llarguíssim Malecón (construït quan l’illa
era territori dels EUA) just per davant de l’Hotel Riviera des d’on la
màfia dirigia el país quan aquest havia esdevingut el prostíbul dels
Estats Units. El taxista ens ho recorda ‘però llegó el Comandante i
mandó a parar!’ . També passem de la tribuna antiimperialista que hi ha
enfront de l’Oficina d’interessos dels EUA, així com les imponents
banderes negres que s’alcen per tapar els missatges que dispara una
pantalla davant la seu nord-americana.

El trajecte continua fins la plaça de las armas on
ens aturem per continuar la visita a peu. És increïble l’ambient que
respira l’Havana Vieja. Els seus carrers resulten més tranquils del que
ens esperàvem i es nota l’esforç per rehabilitar i transformar el
centre històric. Arreu venen llibres i objectes de tota classe per als
turistes. A vegades és agobiant, però no molt més que el casc antic de
València o Barcelona. Travessem tot els districte a peu i ens endinsem
per carrers menys turístics. La vida brolla a cada cantonada. A vegades
sembla que estigues en una pel·lícula. Els xiquets corren i criden
mentre les àvies s’ho miren als portals de casa.

A la vesprada aprofitem per visitar un amics del Litus.
És diu Carlos Rodríguez i és documentalista i realitzador de la
televisió estatal. Abans, però, havia estat un dels promotors de la
televisió comunitària de Sierra Maestra, a l’altre extrem del país. Ens
acull a sa casa, al barri de Centro Habana. El Carlos, que ronda la
trentena, ens ofereix una vesprada tranquil·la i reposada amb els
ingredients bàsics que tant dominen els cubans: el rom i la conversa.
El primer (sense refresc ni gel) entra molt millor del que esperàvem i
anima la segona. Parlem de música, de cinema, de política. Parlem de
les reformes de Raül, del futur de l’illa i del que passa a casa nostra.

De nit sopem en un Paladar,
un restaurant legal habilitat al menjador d’una casa particular. És
xocant estar menjant entre les fotos de la família! El PAladar està
just davamt de l’hotel La Habana Libre, des d’on el Che i Fidel van
dirigir la els darrers dies de la Revolució. Després de sopar ens
retrobem a el Carlos i uns quants amics al Malecon. Allí no tarden en
aparèixer els anomenats ‘trobadors’ que es guanyen la vida cantant als
centenars de joves que allí es reuneixen cada nit. Després d’escoltar
el talent d’aquests, no dubtem en demanar-los a guitarra i fer nostra
la nit de l’Havana. I així podem gravar aquesta imatge d’un grup de
valencians cantant la ‘Malaguenya de Barxeta’ a l’emblemàtic Malecón
d’aquesta ciutat plena de màgia i història caribenya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!