En construcció

Com a observadora de la realitat, sempre m’ha sorprès una anomalia estadística: a on són les dones? Les dones falten sovint, a les cúpules de les empreses, del món financer i també de la política, quasi no s’hi veuen dones a les imatges de les revoltes àrabs… em pregunto si als sociòlegs els inquieta prou aquesta representació desigual dels sexes, globalment, allà on es talla el bacallà.

En tot cas, el buit és immens,les dones, que no hi son, es compten per milions.

Per aquells que creguin que el 8 de Març esta superat, que la lluita per l’alliberament de les dones no és pertinent, o és una qüestió menor, caldria recordar que son les dones les primeres víctimes de la violència, la crisi i la pobresa, sens dubte l’indicador més significatiu de les desigualtats entre homes i dones.

No podem negar el nombre de dones que moren cada dia a mans de les seves parelles, les que son violades, les que tot i disposar de millor preparació que els seus companys, pateixen amb més intensitat l’atur, la precarietat, la desigualtat en el tracte salarial, no podem ignorar la manca de representativitat política i ciutadana de les dones, ni el manteniment d’una discriminació estructural tramada en la cultura i el llenguatge.

Si estem d’acord en no negar, no estarem d’acord en que s’ha d’actuar?

Les dones son, al món, les primeres víctimes dels avortaments selectius de fetus, dels infanticidis, de l’ablació i les lapidacions, dels matrimonis forçats, de la prostitució i l’esclavatge, de la violència conjugal i la privació d’escolarització.

En el tercer món, a l’exclusió de la cultura i el coneixement, un gran setge al futur de les dones, cal afegir la manca de representació ja crònica, en la vida política i ciutadana.

No es tracta d’adoptar una postura victimista, en absolut, les dones demostrem cada dia el nostre compromís amb la societat, cal, però, recordar evidencies, sovint relegades a un segon pla en les preocupacions polítiques davant d’un col·lectiu que representa el 50% de la població. També hi ha motius per l’optimisme.

Les tradicions catalanes han estat avançades en la consideració laboral i econòmica de la dona amb figures com la pubilla i la separació de bens en el codi civil, que han actuat positivament en la nostra inclusió laboral i en la generació d’excedents econòmics.

A Catalunya, les dones gaudim, avui, d’ una de les esperances de vida més llargues del món, encara que massa sovint està associada a precarietat i discapacitat en la vellesa, per aquest motiu, també, les dones ho tenim més difícil per a ser cuidades, atès, que som les que seguim fent, encara avui, el paper silenciós i gratuït de la cura d’infants i dependents.

No fa gaire varem pensar que després de la lluita ferotge de les pioneres, les nostres filles podrien viure de rendes. Potser si, en part, els progressos certament son reals, però els fets els mostren absolutament insuficients i en els últims anys estem vivint un procés d’involució, les retallades, passen factura, sobre tot, a les dones.

La Catalunya independent que proposem inclou la igualtat com un valor en si mateix i transversal a tota la societat.

Ser iguals forma part dels drets fonamentals de les persones, la igualtat forma part, també de la nostra manera d’entendre el món, basada en els valors republicans i catalans pels quals creiem que la saviesa, el coneixement i el respecte per l’altre triomfaran sobre l’obscurantisme; aquests mateixos valors indiquen que és imprescidible fer-nos càrrec de la nostra pròpia vida, per tal de cercar, individualment, el màxim desenvolupament del nostre propi potencial, en un context col·lectiu solidari.

Així, la igualtat és quelcom més que un dia a l’any o una política concreta, no té un valor relatiu, ni hauria de ser un tema menor o recurrent, ben al contrari, la igualtat es absolutament innegociable, i les polítiques de foment de la igualtat s’haurien de mantenir i ampliar, en aquest moment, quan les retallades, sobre tot en ensenyament i sanitat, les estant fent recular.

Mesures com les baixes per paternitat, la custòdia compartida, inclús la igualtat en el preu de les assegurances, i la perruqueria! Debats que cal mantenir, actualitzar i impulsar per tal d’afavorir la cultura de la igualtat.

Altres mesures de discriminació positiva com les quotes, poden ser controvertides, però val a dir que s’han mostrat eficaces en l’objectiu d’aconseguir major representativitat de les dones en la política, així ho demostra la manca de dones en l’empresa o el món financer a on no s’han generalitzat la discriminació positiva.

La paritat, en aquest cas, no és un acte de justícia envers les dones, si no que be a ser un canvi en la representativitat de la societat, més lògica i propera a la realitat social.

Els vuits de març serveixen per recordar que les dones som ciutadanes, i que volem ser jutjades i reconegudes per les nostres competències sense renunciar a la nostra sigularitat, sense renunciar a allò que ens fa complementàries dels homes.

Sovint quan una dona és requerida per un lloc de responsabilitat dubta de la seva pròpia capacitat, no és així en els homes que s’hi posen i prou. L’experiència diu que un cop en marxa, les dones ens desenvolupem amb la mateixa qualitat, per tant, les mesures d’adaptació de les dones a l’accès de les tasques de responsabilitat, poden ser temporals, però a Catalunya, si més no, són encara necessàries, perquè constitueixen una manera de captar talent i, d’això mai no en sobra.

La lluita per la independència és un esforç col·lectiu per l’assoliment d’una Catalunya més pròspera, inclusiva i solidària en la que homes i dones tenim la responsabilitat i el paper compartit.

No tot està per fer, els homes I les dones, ja som en marxa i tot està esdevenint possible.

Núria Coral i Esteban

Terapeuta Ocupacional i

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!