“Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus, singula dum capti, cincumvectamur amore” Virgili (70-10 a.C.)
Mentrestant fuig, fuig el temps irremeiablement mentre nosaltres arribem tard, atrapats per l’amor envers els detalls.
Aquesta expressió ens convida, certament, a no perdre el temps. Molt lligada amb el carpe diem que propugna no malgastar els moments, sinó aprofitar-los. El temps passa, vola, fuig, se’ns escapa de les mans.
La consciència (i l’essència) del propi temps varia dels uns als altres. No ve a ser el mateix un instant de cares llargues, on voldríem que el temps passés veloç, que un atapeït de somriures i complicitats, que no voldríem que s’acabés mai.
El pas de temps. La seva relativitat ens obliga a romandre atents. A copsar aquells instants que, per extraordinaris, ens fan oblidar qualsevol preocupació i esprémer-los, com si amb aquest gest els poguéssim allargar com fan els nens amb un bocí de plastilina. Esprémer els moments que paguen realment la pena i despatxar ràpid aquells que només ocupen un espai. Si no ho fem així, naixerà en nosaltres el penediment per allò que no ha esdevingut, aquella ocasió desaprofitada; alhora que niarà en nosaltres el ressentiment adreçat a aquells que no ens han permès aprofitar el temps en allò desitjat.
De vida, que sapiguem, només en tenim una. I, d’instants extraordinaris, no tenim la certesa de quants més en trobarem pel camí.
Jorge Manrique, a “Coplas a la muerte de su padre”, fa una reflexió sobre la fugacitat de la vida i la certesa de la mort tot fent una comparació amb la vida mateixa, que comença, transcorre i s’acaba. Com si es tractés d’una novel·la, la vida s’estructura en tres actes: la joventut, la maduresa i la decrepitud.
“Recordi l’ànima adormida
atïi el cervell i desperti
contemplant
com ens passa la vida,
com ens ve la mort,
tan callada,
que ràpid marxa el plaer
com, després d’allò acordat,
provoca dolor
com, a semblança nostra,
qualsevol temps passat
fou millor”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!