Afedemón!

Les darreres eleccions municipals ens han deixat a l’estat espanyol un panorama  blau cel amb gavina voladora; si anem acostant el zoom al territori català, el blau de Prússia amb smiles ha pinzellat gairebé totes les comarques; i, si ens acostem més encara, el Segrià mostra amb tot el seu rubor un vermell cirera, gràcies a l’obtenció de la majoria absoluta a la capital de comarca. N’hi ha hagut per a tots els gustos (i colors).

I mentrestant, quan els escons ja estan dats i beneïts, les executives de les formacions polítiques vencedores es trenquen les banyes per tal de premiar amb càrrecs de confiança a aquells que s’ho han merescut i castigar amb el buit de poder a aquells que no han fet tan bon paper, independentment de la seva vàlua personal. Discrepo. En qualsevol cas, així és com funciona la maquinària d’un partit. 

No és nou d’ara que, dins els partits que han obtingut el poder, hi hagi cops de colze per fer-se amb un càrrec. Picar a les portes dels despatxos és un esport nacional. No n’hi ha prou en haver fet suficients mèrits. Cal, també, tenir carisma, una llista de contactes actualitzada i certa dosi d’ambició per tal que se t’obrin les portes; no dir tot el que hom pensa i llepar el cul a qui ocupa el tro, també serien altres de les “qualitats” per optar a fer el cim dins el propi partit i, el que costa més, mantenir-s’hi. 

En política, dir les veritats no ven. Qui vulgui pujar escales, haurà d’ocultar els pensaments més d’un cop. I aprendre a dir amén. Si no se’n sap, paga més la pena canviar d’ofici, si és que la política es pot considerar un ofici. Això ja serien figues d’un altre paner.

Afortunadament, els polítics traïdors i envejosos són els menys. Només que fan molt de soroll i les seves accions acostumen a sortir a la llum. Malament aniríem si tots estiguessin al mateix sac. 

Tornant a la marxa d’en Carod, en la seva carta de dues planes adreçada a en Puigcercós i a en Ridao lamenta que, mentre ell es va dedicar a l’extensió social de l’independentisme, hi hagué qui va dedicar-se a obtenir el control orgànic de la formació i a una obstaculització permanent per tal d’apartar-lo de la direcció.

Insisteixo, això no és nou. El poder ho duu implícit. L’art de “trepar” ha existit sempre. I té molt de mèrit, penso jo. No ha de ser gens fàcil. Considero que se n’ha de saber i no s’ha de tenir cap mena d’escrúpol. Tanmateix, ni tothom val, ni tothom està disposat a vendre’s la seva ànima al diable.

De tota manera, no només ERC té traïdors a les seves files. Tots els partits polítics, de portes endins, pateixen d’aquest mal. L’enveja, focus de la infecció, n’és la culpable, la qual és relaciona amb la idea de merèixer alguna cosa. Hom sent enveja, certament, perquè considera injust que l’altre tingui un bé que creu que també hauria de posseir ell mateix. 

Vagin en compte, doncs, polítics de tots els colors. Mai se sap on s’amaga l’enemic a la pròpia casa. Quan menys s’ho esperin, com passa amb el joc de les cadires quan s’atura la música, pot ser que tots els seients hagin estat ocupats i els arribi el game over d’un dia per l’altre.

Indefectiblement, com deia William Shakespeare “Quan són dos els qui cavalquen un cavall, un dels dos ha d’anar al darrere”.