Afedemón!

D’un temps ençà, ens hem tornat egocèntrics. Ens pensem que el món gira al nostre voltant. Ens creiem el melic del món. I que, la resta d’individus, ens acompanyen en la travessa. Que ho fan sense tenir cap dret sobre nosaltres. Sense jutjar-nos. Sense acomplexar-nos. Sense destorbar-nos. I no és així. Ni som els únics habitants del planeta (ni molt menys de l’univers) ni som al bell mig de la plaça. 

I, quan ens adonem d’aquesta veritat oculta, toquem de peus a terra. I entrem en pànic. Ens sentim observats, jutjats, manipulats, insultats i repudiats.

La por al què diran s’apodera de nosaltres com un bloc de ciment. 

 

Els anys et pesen com una llosa. Et sents, cada dia que passa, més atrotinada. L’espurna dels teus ulls s’apaga. I les papallones que es bellugaven a l’estòmac, escampen la boira. 

El teu cos, que cada cop és menys teu, brama per dins. I se’t rebel·la. I tu només penses en com amansir la fera. Un animal salvatge que se’t mostra afamat de sang calenta.

No et surten les paraules. Fins i tot els pensaments se’t congelen. Res és com abans. Ja no balles. Ja no cantes. Ja no rius amb la boca ampla. Et costa retrobar aquella nena que vas ser. No saps què se n’ha fet. Ni què li ha passat. Per què ha marxat?

La rigidesa s’imposa. Mirades calculades. Riures forçats. Mans que no troben el seu lloc. Un cos que demana a crits un instant d’esbarjo. Com si fossis l’única persona en aquest món de voyeurs.

No suportes que et mirin. Ni que t’adulin. Tens por al què diran si et deixes anar. Si tornes la mirada. Si reps, amb un somriure, l’adulació. Si et confons amb la terra ferma. Si et mostres tal com ets. 

La temor et marceix. Et debilita. Vols córrer però només camines. Vols riure però només plores. I les hores van passant. I el teu cos es va afeblint. I no saps on agafar-te. 

I, mentrestant, aquells que diuen allò que et fa tanta por, ni se n’adonen de la teva existència. Et creies el melic del món i no ho has estat mai. La temor al què diran ha estat un miratge. I, mentrestant, la vida et passa pel davant i no fas res. I això et desespera.