Afedemón!

Costa de trobar algú que inverteix el seu temps en alguna tasca que no li reporti cap benefici, si més no econòmic. Estem massa mal acostumats a rebre algun guany després d’haver entregat part del nostre esforç. Les retribucions formen part del nostre dia a dia. Sense elles sembla que el motor no s’endega. Tanmateix, no ho oblidem, hi ha qui, per amor a l’art, pinta, esculpeix, cuina, canta, balla, escriu, …, sense esperar res a canvi. O millor dit, sense esperar una contrasprestació pecuniària. I és que, de vegades, la millor nòmina és aquella que es rep a mode de satisfacció personal, sense haver obtingut cap rèdit material.

Malauradament, no podem viure de l’aire. Hem de treballar per tal de pagar la hipoteca o bé el lloguer, la factura de la llum, de l’aigua, els impostos, les factures del gas, del telèfon, la manutenció i qualsevol altra despesa que avui en dia considerem de primera necessitat.

Ja ho deia el Gènesis “Guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Cal treballar. Altra cosa és que no hi hagi prou llocs de treball en el mercat laboral. I que, els que hi ha, estiguin mal pagats i/o no garanteixin uns bones condicions.

Tanmateix, no tothom té la sort de treballar en allò que li apassioni. Per bé que, tal com estan les coses, hem de donar gràcies de tenir feina. I que aquesta estigui més o menys ben remunerada. I a poder ser que sigui estable. 

En qualsevol cas, tothom necessitem sentir-nos realitzats. Fer allò que tant ens agrada, si el temps i les obligacions ens ho permeten. Tant se val que es quedi groc al calaix o que s’ompli de pols al prestatge. L’important de tot plegat és la satisfacció que s’obté durant la seva creació, aquell rèdit que no es mesura en diners. Aquella sensació plaent, mentre dura el procés, on es pot arribar a perdre la noció del temps i de l’espai. On la ment i el cos s’abstreuen de tots els maldecaps del dia a dia. Només per això, ja paga la pena crear.

L’escriptura n’és un, de plaer per a mi. Penso que no és terrenal. És com viure una altra vida. Escric i visc en una altra dimensió. Mentre teclejo, el meu voltant desapareix. M’endinso en les profunditats d’un món que m’atrapa i no m’ho posa gens fàcil per sortir. De vegades penso que (potser) m’interessa més el que hi ha dins que el que hi ha enfora. I és per això que cada cop tinc més dificultats per tornar. Qui es reconegui com a lletraferit o lletraferida, sabrà de què estic parlant.

Com deia l’Anaïs Nin “Escric de la mateixa manera que respiro, de manera natural, fluida, espontània, sota l’impuls d’una força que em desborda, per bé que l’escriptura no és el substitut de la vida mateixa”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!