Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
L’ambició forma part de la naturalesa humana. El mite d’Icar representa l’ambició per fer el cim, malgrat saber que hi ha molt de risc en la travessa i que una ensopegada pot ser mortal. Així com Dèdal adverteix al seu fill Icar que no voli ni massa alt ni massa baix i, tot i així, no li fa cas i es precipita penya-segat avall, els humans acostumem a fer el mateix, a no fer cas de les nostres limitacions sense tenir en compte que no som ni Déus ni immortals, i no tenim ales ni per aixecar el vol.
Dèdal l’inventor, constructor del laberint de Creta que albergava el Minotaure, va ser empresonat pel Rei Minos dalt d’una torre juntament amb el seu fill Icar, com a càstig per haver ensenyat a sortir del laberint, per mediació d’Ariadna, la filla de Minos, a Teseu mitjançant un fil inventat per ell: el fil d’Ariadna.
Va ser aleshores quan Dèdal va enginyar-se-les per construir unes ales fetes amb cera i plomes per poder sortir de la torre volant, ell i el seu fill. Abans, però, va advertir al seu fill Icar del perill que correria si gosava acostar-se massa al sol o bé al mar. L’escalfor del sol fondria la cera de les seves ales i es precipitaria al mar. I el mar, amb la seva escuma, li sobrecarregaria les plomes i moriria també ofegat. Només mantenint-se al mig, sobreviuria.
El poder i l’ambició d’Icar, van provocar la seva caiguda en picat, víctima de la seva inconsciència. Desobeint al seu pare, en veure passar a Samos, Delos i Lebintos, va començar a ascendir cel amunt, com si volgués tocar el paradís. I va ser aleshores quan el sol va ablanir la cera que mantenia unides les plomes i aquestes es van desenganxar.
Mantenir les nostres vides en equilibri, sense pujar ni massa amunt ni baixar massa avall, hauria de ser el nostre objectiu per tal de no fracassar. Reconec que no és fàcil.
De vegades, no som conscients que duem cosides ales de cera fins que fracassem i, consegüentment, ens frustrem per no haver aconseguit els nostres objectius. Aleshores (potser) ja és massa tard per esmenar els nostres actes.
Massa tard per adonar-nos que som humans, no Déus. I que, qualsevol exaltació que vingui de fora, només ens omplirà de vanitat, i ens tornarem superbs i arrogants. I viurem en un món que no és pas el nostre. Sols. No en de bades, vanitat ve de va, que vol dir buit.
És temps d’èxits i de fracassos. D’il·lusions i de decepcions. En qualsevol cas, no hem d’oblidar, que d’un extrem a l’altre hi ha només un pas. Allò que puja, també baixa. Aquell que toca el cel amb les mans, d’un dia per l’altre es pot abrasar als inferns.
Mentre siguem conscients d’aquestes lleis universals, no patirem les conseqüències de precipitar-nos al buit. Malgrat existeix la possibilitat, com va fer Icar, de deixar-nos endur per l’ambició i desobeir a aquells que ens volen bé. Si sobrevivim, haurem après que, ni el cel és tan blau, ni el mar és tan afable com el pinten.
Com va deixar escrit Montesquieu “Un home no és desgraciat a causa de l’ambició, sinó que és desgraciat perquè l’ambició se’l cruspeix”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!