Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
Llegeixo a la xarxa, en un poema d’Isabel Allende, que de mare només n’hi ha una perquè no aguantaríem perdre-la dos cops. Certament, de mare només n’hi ha una. Una frase que, pel seu abús, ha perdut tot el seu significat. En qualsevol cas, un dia com avui, la reivindico. I aprofito, des d’aquesta petita finestra que dóna al món, per homenatjar a totes les mares. Un dia de la mare que aquest any coincideix, casualment, amb el dia del treball. Tanmateix, si he d’escollir, prefereixo escriure sobre la persona que m’ha donat la vida i ha estat al meu costat sempre que l’he necessitada.
És quan et manca, quan més la necessites i més la trobes en falta. La mare. En el meu cas, no és que l’hagi perduda. Ella està present cada dia de la meva vida. El seu cos continua esplèndid. Els seus ulls verds romanen vius com sempre. La seva pell, blanca i suau. I la seva rialla, més franca que mai. Malgrat no en puc gaudir com abans.
Quan encara la necessitava, la malaltia se li va endur l’ànima. No em serveixen els discursos que em diuen, amb tota la bona fe, que la gaudeixi, ara que encara la tinc. No em serveixen perquè la realitat és que no la tinc. Com ella era. Un remolí de vida. El meu motor.
Activa. Optimista. Vital. Treballadora. Intel·ligent. Divertida. Molt bona cuinera. Riallera. Bona filla. Bona jove. Bona esposa. Bona germana. Bona cunyada. Bona amiga. Bona sogra. Bona padrina. Bona mare. Una bona persona.
Quan et parlo, ja no em respons. Només em mires i em somrius. M’hi hauria d’aconformar. Però no m’hi conformo. Quan t’acaricio, no em tornes les carícies com tan bé ho sabies fer. Busco consol i només em trobo una mirada buida. Què déu passar pel teu cap?
Mamà, et trobo tant a faltar …
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!