Tal i com vaig escriure ahir, aquestes setmanes vaig de bòlit darrera dels petits Botons de l’escola. Se’m fa una mica estressant el moment que ploren, però poc a poc vaig entenent què és el que necessiten cada un d’ells i elles.
Ara hem arribat el punt que ja no ploren perquè tinguin gana o son sinó per si s’obra la porta, qui entra i qui se’n va o fins i tot quan em bellugo. Posant-me en el seu lloc i veient com reaccionen he arribat a la conclusió que necessiten seguretat, però no una seguretat física sinó una seguretat emocional que els permeti avançar i passar aquesta fase. Per ells d’alguna manera els han abandonat a les meves mans i de cop i volta sóc, en aquell espai de l’aula, la seva referència de seguretat i si em bellugo del seu costat encara que sigui per posar música o agafar papers pels mocs ( que ha arribat amb la tardor i no marxen fins l’estiu) els plors arrenquen i costa de calmar. Per tant la meva feina és trobar el punt mig d’intentar estar amb ells però a la vegada fe’ls-hi entendre que encara que jo em bellugui del seu costat hi sóc i estan segurs. El fet de plorar abans d’adormir-se, també he comprovat ,que és per inseguretat. Ells necessiten la seguretat que quan es despertin tot continuarà igual i que l’adult, que tant necessiten, estarà al seu costat. Però el que em costa més és cada un d’ells necessita una atenció diferent i a vegades no arribo a tots. ( n’hi ha més)
A part d’escriure tots aquests pensaments per posar en ordre a les meves idees, també ho faig per fer un crit per demanar més personal a les escoles bressol. Jo només en tinc 7 de nadons, però la ratio està a 8 nadons per una persona sola. La Sònia, la meva educadora no arriba fins a les 1/4 de 12 del matí quan tinc quasi tota la feina feta ( la sort que tinc, és que la directora del centre quan pot s’hi passa una bona estona i m’ajuda a tranquil·litzar-los i a la vegada a tranquil·litzar-me, perquè tot s’ha de dir, encara que m’entusiasmi la meva feina, que estigui descobrint moltes coses i que els nens siguin molt macos, hi ha moments que et desesperes perquè no pots arribar a tot i els plors són de tanta tristesa que no saps a qui agafar primer…). La Sònia ajuda a l’hora de dinar i dormir. Però imagineu-vos aquelles escoles, que majoritàriament són privades, que tenen una persona tot el dia amb 8 lactants ella sola, jo no hi vull pensar perquè em sap greu pels infants i per l’educadora…
Tot i així haig de dir, que veient, durant tots aquests anys l’evolució dels petits, sé que això passarà, que els nens mica en mica estaran més tranquils i segurs, i que això els permetrà avançar. Ara només cal paciència i dosis de massatges a l’esquena!!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!