Aquests darrers dies ha saltat novament a l’actualitat el sistema d’immersió lingüística establert a les escoles catalanes. Sovint recidiva aquest tema. Hi ha gent que hi està en contra. A Catalunya poca gent. A la resta de l’estat més. I no podem evitar d’exclamar amb indignació, Què n’han de fotre a la resta de l’estat?
Tinc convidats i vaig dir-los, Diumenge per a dinar us faré vedella amb bolets. Vaig comprar la carn a l’Alfons, el carnicer. L’Alfons és un xicot més jove que no pas jo i l’ofici de carnicer li ve dels avis. El fet de veure un home gran que compra les viandes per a guisar-les ell
El Xiscu de ca la Sila emprava sempre aquesta expressió per a referir-se a la injustícia que li havien perpetrat els seus dos germans en repartir l’herència a la mort del pare. El Xiscu no tenia una idea massa clara de les proporcions aritmètiques. I repetia, Ni una milionèssima part del què em corresponia em
Collserola, la serra que tanca la ciutat de Barcelona per tramuntana, està amenaçada. Com tants altres espais naturals de Catalunya. Collserola és un pulmó important per a la ciutat. Operacions urbanístiques de gran escala, proliferació d’urbanitzacions, la fragmentació per vies de trànsit rodat, la contaminació produïda per les indústries properes, la pèrdua d’espai per construcció
Vet aquí que després de setanta dues hores de relativa inhabilitació hom treu el cap per la finestra i s’adona que, una vegada més aquest hivern, senyoreja per aquests verals el brillant anticicló. Quan el temps és anticiclònic tinc sempre la impressió que els sorolls del carrer són menys estridents i que la contaminació acústica
….el fred és viu. Avui la Candelera riu i el fred és viu. Almenys fins aquest moment. Fa una hora he sortit al terrat i el cel estava net. Només quatre núvols alts a llevant que en aquell moment tenien el color de les taronges. Ara són blancs i pràcticament han desaparegut. El fred, doncs,
Escolto la música de Giovani Zambrini. Música electrònica, sons acústics. El giny electrònic emet un so de campana, com un plany, que es difon i es repeteix. Ara una nota més baixa, després més alta. Toquen a morts! No sé perquè recordo una llegenda. La història d’Elsa. Elsa, adolescent, xicoteta, es va enamorar bojament d’un
L’escriptor torinès Primo Levi enceta el seu recull de contes Històries naturals amb un relat titulat Els mnemagogs en el qual un vell metge a punt de jubilar-se mostra al seu successor uns flascons en els quals hi ha condensades químicament algunes olors que tenen significació transcendent en la seva vida: Aquesta és l’olor del
Alguns lectors que han passat per aquest Bloc i, encara, si han entrat a les meves dades personals ja es deuen haver adonat que un servidor compta amb una llarga història a l’esquena i també una pila d’anys. Per a ser concrets, setanta. No ho esmento pas com a mèrit. No sé si ho és.
Aquestes darreres setmanes que els meus passos no van encara prou segurs i ferms, algun dia per a sortir al carrer agafo el bastó. Un bastó de branca d’argelaga. Tots el amics i coneguts se n’enamoren. Del bastó. És un bastó fet artesanalment i té aquell color tan bonic del blanc quan grogueja, amb els
Quan fosqueja contemplo la posta des del balancí del menjador. Els conreus i el riu es difonen en la foscor que avança i, en nits de lluna, el castell de la Torreta i els turons es perfilen tètrics, sinistres. Aleshores diríeu que els llops udolen. No són llops! Són els gossos dels horts de
Aquests mesos del fred, si és dijous o diumenge, el senyor Ventureta es penja l’escopeta i el sarró i se’n va a caçar. Surt de casa després d’haver comprovat que a la cartera hi té el permís d’arma i la llicència, travessa el pont del riu petit i s’enfila per la costa de la roca
Rellegint la història de l’escombriare Tonet he recordat el meu avi Bernadas, que va morir quan jo tenia deu anys, l’any 1947. Va portar una vida molt agitada en la seva joventut i va ser el meu padrí de bateig. Em va posar el nom que tinc, que era també el del seu pare. Llàstima
No sé pas com s’ho deuria fer Òmnium Cultural que l’any 1974 (alerta, encara dictadura) va posar a la venda als seus socis i, probablement, al públic en general una postal, molt senzilla, i presentada, segons diu la mateixa postal, com a Treball dels alumnes de l’Escola "Carolina Sala" de Pego (Marina Alta). La postal
En aquests rodals on vivim en queden pocs d’ametllers però ja n’he vist alguns en flor. Potser l’ametllerar més extens de per aquí, que jo conegui, és a tocar del cementiri de Sant Esteve. Ben treballat, els arbres podats quan toca, fa un goig que enamora, especialment a aquesta època. Algunes vegades m’hi he arribat