El diagnòstic més lúcid sobre l’estat de la llengua, a càrrec de Toni Soler
Ahir l’exrector de la meva universitat, Josep M. Nadal, va presentar el llibre Amb llengua o sense, del periodista Toni Soler, com a inici del cicle UdGLlengües, 10 anys.
Va ser un acte institucional, que anava més enllà d’una simple presentació. Érem conscients, d’una banda, que l’autor feia una excepció venint a la UdG, perquè ara ja no se sol fer gaire, d’anar a presentar llibres; amb la difusió als mitjans escrits i audiovisuals en fan prou, i en el seu cas, ja va prou enfeinat amb 3 programes en marxa. Recordo que en Màrius Serra, quan li vaig demanar de venir a presentar el Quiet em va dir que no en faria cap presentació, perquè si començava, es passaria el dia fora de casa parlant del seu fill, i sense poder estar amb ell. Em va deixar sense saber què dir, és clar.
En presència de força gent de la Universitat i de ciutadans gironins, el filòleg i el periodista ens van oferir un debat d’alt nivell, una mena de mano a mano, com se sol dir. A mesura que els anava sentint, pensava que realment havia estat un encert organitzar aquest acte. Us ofereixo alguns apunts, com a qüestions per al debat, que m’agradaria que continués en aquest bloc si en teniu ganes.
-Estaríem disposats a canviar llengua per independència, com en el cas d’Irlanda, per exemple, com es pregunta Toni Soler al llibre? Segons en Pep Nadal, la llengua passa per davant de la independència. Us confesso que encara no sé què pensar, jo ho vull tot.
-Estaríem disposats a mantenir la llengua a canvi de tenir menys quantitat de parlants, com en el cas de Galícia, per exemple, que no ha crescut si ho comparem amb el nostre país? Els que han migrat són els gallecs, no els altres.
-La televisió té la funció de ser model lingüístic o ha de ser reflex de la realitat? L’autor defensa aferrissadament la segona opció, i en el públic es discrepava amb rotunditat, en algun cas. Com a anècdota, se li retreia el “Que cabrón” que ha passat a ser una expressió més de pati d’escola. Però segons ell, si decantem la balança cap a l’altra banda, no serà model lingüístic ni res, perquè no la mirarà ningú, fugint de la perfecta correcció postissa.
-Podem abstreure’ns del conflicte català-castellà, que segons Toni Soler existeix i no s’ha d’amagar, mirant de deixar de veure el castellà com una llengua que ens amenaça i passant a veure-la com una llengua d’oportunitats? Per què l’anglès no es percep com a amenaça? Segons Pep Nadal, de fet, no hi tenim res a veure, amb l’imaginari que hi ha al darrere de l’anglès, però en canvi a la Universitat és una llengua que va entrant amb força i en alguns casos, com en la recerca, s’ha imposat davant les altres, perquè és la llengua que computa en els trams que s’atorguen per presentar publicacions indexades.
– Fins on volem arribar, en la qüestió lingüística? Ja sabem a hores d’ara que la normalització lingüística no ha conduït cap a on ens pensàvem. Segons ell, de fet, estem pitjor que abans, quan ell era petit i voltava per Badalona. Confessa que ha arribat a un cert grau d’optimisme perquè ja ha rebaixat les expectatives inicials. Ell diu les coses pel seu nom sense cap por, encara que aquí a Catalunya alguns l’acusin d’alimentar la caverna. (Jo penso que no podem tenir-los en compte, si ens condiciona allò que puguin dir ja podem plegar).
– Què denuncia en Toni Soler, perquè no condueix enlloc? Les polítiques erràtiques, les ultracorreccions, la figura del català emprenyat, el rebentisme i la flagel·lació, i tants altres vicis que coneixem sobradament perquè formen part de la nostra idiosincràsia; l’autoodi, en definitiva.
– Què defensa? El retorn al llenguatge autèntic, “la llengua que funciona”, la inclusió del català en tots els registres lingüístics -humor, sexe, esports, entreteniment- la denúncia del conflicte quan es produeix sense amagar el cap sota l’ala: “El català és responsabilitat nostra i de ningú més”. Qui de vosaltres ho podria dir millor?
Aquest no és un llibre de tants sobre la llengua. N’hi ha un fotimer, perquè això de parlar sobre el català és una cosa que sempre ens ha agradat, i tothom té la seva opinió, sobre aquesta qüestió, com en el futbol. No és com els altres, dèiem, perquè en Toni Soler ens fa un gran bé, amb aquest llibre. Als filòlegs, perquè ens esclafa contra la realitat més punyent, no ens deixa mirar cap a una altra banda tot dissimulant. Als polítics, perquè els explica sense embuts què han fet malament, sense retrets però amb contundència. Als periodistes, perquè els demostra que els del seu ram poden mullar-se, també, i no passa res (bé, potser sí que passa, però finalment tot acaba en una bassa d’oli). I finalment als estudiants, perquè els demostra què s’amaga darrere el periodista que fa programes d’èxit, i els ensenya a pensar.
Ahir hi havia gent d’aquests quatre col·lectius, a sentir-lo, i una bona colla prenien apunts. Va ser una de les millors classes magistrals que s’han fet a la Facultat, de ben segur.
Gràcies a tothom per fer-la possible, especialment a en Toni i en Pep, i als nostres representants polítics que creuen que des de Girona es pot defensar la llengua desacomplexadament, i ho diuen en públic.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’exrector de la UIB, Nadal Batle, ja traspassat, defensava el bilingüisme català-anglès, per les mateixos raons que en Pep Nadal, però triava la independència davant la llengua.
Jo també ho vull tot, Meius, però, certament, amb la independència disposaríem de totes les eines necessàries per recuperar, prestigiar, fomentar i fer necessària la llengua i ens treuríem de damunt el pes d’un estat que, tot i ser formalment un estat plurilingüístic, actua més vegades en contra de les «altres» llengües que a favor.
Potser Irlanda no és el millor exemple perquè la recuperació de la llengua hi deixa molt que desitjar però, per altra banda, és un cas extraordinari de manteniment d’una identitat cultural diferenciada —i tangible per a qualsevol persona que hi arriba— tot i parlar, majoritàriament, una llengua que no té la consideració, ni formal, ni real, ni social, de llengua nacional. Al contrari, la recuperació de l’hebreu a l’estat d’Israel ha estat espectacular.
Un encert, Meius, organitzar aquest acte a la UdG. I un luxe tenir accés als teus apunts sobre els continguts i les reaccions del públic.
Jo ja fa anys que dic, mig en broma, que s’hauria de fer una campanya de promoció de la llengua que tingués per lema: “Parla’l malament!”. Si aconseguís generar un debat amb tots els implícits que comporta i pogués desacomplexar-nos, crec que seria molt positiu. Coses com “el català correcte, passa’l”, que sento a RAC1 (no sé si a altres emissores) trobo que acomplexen i ens porten cap al camí sense sortida que la llengua és difícil i llunyana a allò que parlem. Els anglesos no tenen un diccionari normatiu. Nosaltres en necessitem, d’acord, però això que qualsevol context comunicatiu hagi d’estar sancionat per l’autoritat lingüística fa molt més mal dels que ens sembla. La llengua ha de ser viva, i així s’ha de sentir als mitjans de comunicació. Si no, acabarà sent un artifici lluny de la gent. Hi ha alguns altres complexos que seguim arrossegant, com que cal protegir la diversitat dialectal. Per mi els dialectes comporten un perill de fragmentació gravíssim. Però, sí, aquest és ja un altre debat…
En el fons de tot n’hi ha una actitud i una mentalitat colonial escampada i el que fan es propagar-la.
Encara no sé ben bé què defensa T.S. en eixe llibre: ¿tal volta el bilingüisme? ¿el catanyol potser? [¿Què se n’ha fet del personatge de Benet XVI al Polònia? El J.P. li ha dit que el llevara i ell l’ha llevat: això sí que és una “solerada”! I allò de la “discriminació” de la llengua colonial: o no ha sabut explicar-se bé o simplement vol donar la raó “a la caverna”. Antonioni Solerino, ¿de deveres creus que estàs ajudant a la normalització del català? Que algú ens explique com, perquè encara no he entés com. A mi em pareix que la deriva que està prenent el personatge T.S. el durà a fer-se militant de C’s. ¡Bon vent i barca nova!, o com voldria el T.S.: “Fians a bon veure!”, perquè això és més “realístic” i popular. El catanyol i l’unionisme, i la dependència emocional d’Espanya és el que traspua el T.S. Au!
Gràcies per l’article Meius!
Jo fa temps que veig l’anglès com una amenaça i pel que fa a la resta, no podem comparar-nos amb cap altra llengua tret que no sigui una llengua sense estat i en perill d’extinció, qui no té por a la desaparició no necessita un diccionari normatiu ni un model de llengua. Què hem de fer, seguir el debat del “català que ara es parla”?