El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Va dir la paraula i a l’instant, com un collar romput, va néixer el silenci
Va dir la paraula. Com un collar que es romp, es van escampar els sons, com les ones a l’aigua.
No la volia dir, la paraula, però la va dir, només les consonats, les sordes i les sonores, només les consonants, no pas les vocals, per reduir l’impacte.
No la volia dir, però la força de la paraula la va arrossegar. La va dir fluixet, però la van entendre, la paraula. A uns els va fer por, als altres rialles.
Hagués donat un ull o un bocí de l’ànima per haver pogut callar, però no ho va fer. Es va avergonyir d’haver dit la paraula, de mostrar-se nua. Era com una estrangera a un país de pas.
De vegades les paraules val més no dir-les, si no les volen escoltar, ni les vocals ni les consonants. El silenci és també un bell missatge.
Poc a poc ja no li abellia de dir la paraula, ni aquesta ni d’altres paraules, s’estimava més estalviar els moviments i la veu.
Es va allunyar de la platja amb la certesa d’una isquèmia a algun lloc del cor i una cicatriu petita a la pell, al costat de les altres.
Va dir la paraula i a l’instant, com un collar que es romp, va néixer el silenci.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La rellegiré sovint … Una abraçada.
Quan un calla pot ser per què l’altra ha dit o fet des de la prepotència.
De què tenim por? Dir té un preu, però, i l’isquemic preu del preu del silenci?
Fa mal quan les paraules que et surten de dins van a oïdes que no són prou bones per a escoltar-les
dir la paraula i fer silenci després. Tornar a tenir força i expressar-se de nou, callar després. Tanmateix cal expressar-nos amb tot el que tenim: el gest, la mirada, el tacte, la paraula. Som vius i ens expressem oberts al món.
Allò mateix que cerques quan fas anar el desembussador per treure el pilot de pèls i brosta que no deixa sortir l’aigua del lavabo… No és el llenguatge articulat, però la seva impotència és molt expressiva, tant com n’és el silenci nostrat.
Perles grises com les que duia el padrí dels seus cabotatges de tabac i rom, de sucre i cotó, i que no sé dins de quina capsa vaig estotjar. Eren artesanals com les paraules, vitals com els batecs, pesants com les bombolles d’aquesta gotellada de llebeig que m’ha mig afonat. Volia que me’n fes un adreç i un collar.