De forma periòdica col·laboro amb cultura21, i en la meva darrera participació he cregut convenient mantenir obert el debat sobre el preu de la música enregistrada. Debat existent a la societat i que a cultura21 va encetar el músic MAZONI. Aquí hi va la meva….
Llegint l?article de Jaume Pla (Mazoni), he cregut que val la pena mantenir obert el debat sobre el preu de la música enregistrada i jo també hi vull fer la meva aportació.
Això dels preus, com quasi tot a la vida, és molt relatiu i sóc del parer que de forma genèrica no es pot dir que els preus de la música enregistrada siguin elevats, més aviat al contrari, ja que possiblement sigui l?únic producte cultural que als darrers anys no solament ha mantingut el preu sinó que fins i tot l’ha abaixat.
Per analitzar els preus que paguem per la música enregistrada hem de tenir en compte diferents factors. Si parlem de la producció industrial podem dir que el preu de les duplicacions en CD han baixat en aquests darrers anys, les impremtes i sobretot el paper ha pujat i molt, els honoraris del personal com és lògic han apujat mínimament el que marquen els convenis laborals i, si passem a la producció artística, ens trobem amb una baixada de preus als estudis d?enregistrament, a causa de la digitalització i l?increment brutal de la competència, un pràctic manteniment de preus d?honoraris de músics, tècnics i productors i un fortíssim increment de preu en la promoció i publicitat.
Curiosament, i això mereix una anàlisi a part, qui més han incrementat els costos de la música enregistrada són els mitjans de comunicació, imprescindibles per poder donar a conèixer les obres dels nostres artistes, i aquesta funció cada dia ens costa més diners. Dic que és digna d?anàlisi pel motiu que són precisament ells qui han fet entendre a la població que el preu dels discos era massa alt. Un cinisme difícil d?entendre.
La posició populista i fàcil de la majoria de mitjans de comunicació, amb la poca informació que el públic té sobre els costos reals, caient amb el més fàcil de pensar, que és allò de que si els del top manta estan venent a 3? i es guanyen la vida, que les companyies ho posin a la venda a 15 o a 17 és una exageració; o encara és més simplista el qui diu que una duplicació de CD costa menys d?un euro…
El preu hauria d?estar relacionat amb la llei de l’oferta i la demanda, igual que la resta de productes del mercat; però això no passa amb la música enregistrada i la gent paga el mateix per un disc d?un artista del Top Ten que per un disc de qualitat, minoritari i en llengua també minoritària.
Si parlem de produccions de supervendes, aquests artistes que encara tenen un mercat de centenars de milers de discos, és evident que poden abaixar preus, perquè els costos bàsics es divideixen pel número de duplicacions i, per tant, si les vendes són molt elevades els marges de benefici també són molt elevats. Però si parlem de música de qualitat i minoritària, i quan dic minoritària tant em refereixo a l’estil musical com a la llengua emprada, els preus que estem pagant són molt baixos i difícilment les companyies podem arribar a amortitzar la majoria de produccions. És molt fàcil d?entendre, ja que una bona producció pot costar tranquil?lament trenta mil euros i donar-la a conèixer pot costar uns vint mil euros més; la producció industrial té els seus costos, encara que inferiors als ja relatats. També hem de tenir en compte els cànons que s?han de pagar als autors i als intèrprets, que com a mitjana en podem posar un 10% a cadascun d?ells, més les despeses generals com poden ser els costos de distribució, personal, ports, etc. Si després de tot això es venen cinc mil discos, que actualment és una xifra molt respectable al mercat dels Països Catalans, no cal dir que anem a dèficit i per tant, o hi ha subvenció, o es donen cartes de llibertat i es deixen de publicar discos d?un gran nivell, o tripliquem el preu de venda.
Com a resum, diria que el disbarat és que tots els discos tinguin preus similars, ja que no costa el mateix dinar a l’Hispania o Ca l’Isidre que a la cadena del Marcelino. Perquè ha de tenir, doncs, el mateix preu un CD del David Bisbal que un del Manel Camp?
A més, quan adquirim un suport discogràfic d?un gran artista, de qualitat contrastada, estem comprant una obra d?art. Ens estem emportant a casa una obra que sovint ha tardat més d?un any en la seva gestació de composició i 40 o 60 dies d?arranjaments, enregistrament, etc.; una obra on han intervingut compositors, músics, tècnics, promotors, personal divers, etc. I tot això ens ho emportem a casa per 15 o 17 euros i encara com capaços de dir que és car i que això motiva la pirateria… Jo francament ho trobo increïble. El preu de la música enregistrada és el més econòmic de tots els productes culturals de consum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Joan Carles, coincideixo força amb la teva diferenciació entre discos supervendes i discos que poden tenir unes tirades de 1000, 2000 o 5000 còpies.
Ara, sóc dels que anualment es compren entre 20 i 30 discos originals, és a dir: sóc dels que passen per caixa religiosament. M’ha passat l’edat en què els amics em feien còpies en casset i que jo també en feia.
Doncs a 15 o 17 euros al cap de l’any són entre 300 i 500 euros. Diràs el que vulguis, però sumant, ho trobo molt car per a aquells que tenim uns sous més aviat magres, inferiors o rodants els 1000 euros mensuals.
I la gent més jove és que no s’ho pot ni plantejar.
Malauradament, PICAP segueix sent la discogràfica catalana amb els preus més cars.
I és que seguiu amb la mentalitat de preferir vendre’n 1000 a 17 euros que 2000 a 10 euros.
I hi ha un detallet que te l’has oblidat: un disc de vinil valia 1300, 1400 o 1500 pessetes. Amb l’arribada del CD va servir d’excusa per passar de cop a valer 2700, 2800 o 2900 pessetes, és a dir: entre 15 i 17 euros, doblant el preu.
I no em diguis que fabricar un CD val més que fabricar un disc de vinil. A principis dels anys 90 segur que fabricar un CD era més car que avui, però segur que no valia el doble que fabricar un disc de vinil.
Llavors vau fer l’agost i ara recolliu el que vau sembrar llavors.
Per cert, tinc diversos discos de grups i cantants de PICAP en vinil. He de tornar a pagar 15, 16 o 17 euros per tenir-los en CD???
Almenys ho hauríeu de facilitar d’alguna manera. Malauradament, no hi ha cap voluntat.
Ni tan sols heu abaixat el preu de discos editats fa 10, 15 o 20 anys. Això sí que és al.lucinant.
Cap altra discogràfica catalana ha estat tan immobilista com PICAP. Em sap greu dir-ho, però és així.
Ah!, sí, senyor, que els CDs valguin 15 o 17 euros fomenta la pirateria. Si no us en voleu adonar, potser és que encara no heu entès res.
Ja va sent hora d’un canvi de mentalitat, per tant, espavilant, si no us voleu quedar pel camí!!!!!