La cançó de Hans Beimler

Han vingut des de Pineda. Mare i fill busquen en Lluís Massachs. Germà i tiet. Fins va 10 anys no van saber que en Lluís va ser exterminat al Castell d’Hartheim, on hem arribat aquest tarda, a 35 km. de Mauthaussen i 15 km. de Linz. Linz, on dormin, és la ciutat on va nèixer un austríac, Adolf Hitler que els Krupp, Thyssen, Porsche i Siemens van dur -entre d’altres- al poder.

El castell va ser el centre de l’eugènesia nacionalsocialista, de l’experimentació científica a la recerca de la supremacia racial, de la demència embogida del III Reich. Ací s’investigava la raça ària. Hi van morir més de 30.000 persones. Primer, una obsessió malaltissa contra els disminuïts psíquics i físics; després els incapacitats pel treball als camps de Dachau i Mauthausen. Llegeixes Programa Action T4 i veus un organigrama de ministeri amb tots els nivells de responsabilitat. A Nuremberg, només uns pocs responsables van ser jutjats. Georg Renno es va fugar i va reaparèixer el 1970. Paradoxes de la història, no se’l va jutjar per raons de salut. Wilhelm Beigbock era un dels metges SS responsables. Condemnat a 12 anys, al 1955 va recuperar la càtedra universitària i va acabar sent cap de metges internistes a Freiburg.

A les 18.15 s’ha fet l’homenatge. Al pati del castell, un addagio. Han sortit quatre joves estudiants de Vinarós i han començat a llegir…

"Assumiràs la veu d’un poble, 
i serà la veu del teu poble, 
i seràs, per a sempre, poble, 
i patiràs, i esperaràs, 
i aniràs sempre entre la pols, 
et seguirà una polseguera. 
I tindràs fam i tindràs set, 
no podràs escriure els poemes 
i callaràs tota la nit 
mentre dormen les teues gents, 
i tu sols estaràs despert, 
i tu estaràs despert per tots. 
No t’han parit per a dormir: 
et pariren per a vetlar 
en la llarga nit del teu poble. 
Tu seràs la paraula viva, 
la paraula viva i amarga. 
Ja no existiran les paraules, 
sinó l’home assumint la pena 
del seu poble, i és un silenci. 
Deixaràs de comptar les síl.labes, 
de fer-te el nus de la corbata: 
seràs un poble, caminant 
entre una amarga polseguera, 
vida amunt i nacions amunt, 
una enaltida condició. 
No tot serà, però, silenci. 
Car dirà la paraula justa, 
la diràs en el moment just. 
No diràs la teua paraula 
amb voluntat d’antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar 
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 
Potser et maten o potser 
se’n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 
Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s’és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament. "

Pels camins de la memòria i la deportació, tots els murs de l’amnèsia legislada, de l’oblit decretat i de la desmemòria sentenciada s’han esmicolat.

I de sobte, al pati del castell de Hartheim, hem deixat de ser un país secret.

Perquè allò que val és la consciència de no ser res sinó s’és poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!