De pertot sortiran dimonis, dimonions i dimoniarros provant de trencar ‘sa gerra’ a les esporuguides al·lotones. Molta corredissa, això és la gràcia de la festa de la Vila. Seré a n’es Pouàs, com sempre.
A n’es Pouàs (davant l’ajuntament) és on trenquen més gerres. Com hi ha els qui manen, el president del Govern i la presidenta del Consell i consellers i il·lustres convidats de fora, i la tele (sobretot la tele) se coneix que es volen lluir i en trenquen més.
És de justícia dir que a la Beata no tot és folklore i no tot és beatura, és una festa de molta participació que el poble s’ha anat fent seva. Ja no és mirar passar les carrosses d’asseguts a una cadira de les que tothom treu a la carrera per veure-ho bé. A això ho fan les dones velles. Ara, el jovent, li ha imprès el seu ímpetu.
Un gat extern una mica heretge com n’era jo els primers anys d’estar aquí, sense saber el que significava per a la gent de la Vila i com s’hi havien inserit els més joves, què veia? Idò veia tantes de pagesetes (i pagesotes) i tants de pagesets (i pagesots) mai, vinguts de pertot Mallorca. Jo amb el folklore sempre hi he tingut una relació difícil, creences religioses a banda. I quan era adolescent havia rigut per les butxaques amb les befes que en Llorenç Villalonga (Mort de Dama) sempre feia a la beateta Catalina Tomàs, l’única santa que tenim a Mallorca. Deien que era curta, com moltes santes que varen resistir les temptacions del dimoni amb una resolució que avui mereix tot el meu respecte. Sobre això vull dir que, també ja fa anys, em vaig indignar amb un anatomopatòleg de Muro perquè va arrabassar un pèl del pubis a la despulla incorrupta de Sor Tomasseta per a les seves investigacions, tanmateix per concloure que, efectivament, Sor Tomasseta va morir verge. Haver-ho posat en dubte no honora la ideologia política d’aquell científic; heretge i tot, jo no ho havia dubtat mai. Em vaig indignar, perquè ella, la santa, en aquell lloc no hi havia deixat acostar cap home mai, i trobava molt sobrat que aquell ginecòleg s’hi hagués atrevit, encara que haguessin transcorregut devers quatre segles (és una santa del s.XVI, em pens).
Els primers anys vestíem els nins (tots tres) a l’ample (ja els hi vestiríem ara. Sort que els meus escrits no els interessen gens i no llegiran això, perquè m’escanyarien per haver-ho contat) i anàvem a cercar un número perquè ens donassin una gerra. Ansa per ansa, duien la gerra, i quan un dimonió mirava d’arrabassar-la de les seves mans o la trencava, ploraven com magdalenes. Hi havia molta resistència a deixar-se trencar la gerra, en aquells temps. Més endavant això ha evolucionat, perquè la gràcia és la trencadissa. A més els dimonis d’ara fan unes remenades de cul i un ball que és una cosa de veure. Una altra novetat és que la gent jove, tot d’una que ja comença a guanyar euros, i també els que tenen 35 o 40 anys, compren roba de fil, que val un ronyó i part de l’altre, i es fan fer unes camises que són de veure, i gipons i gonelletes de seda, per anar a la processó darrere una carrossa. La banda municipal de la Vila, i també les bandes dels altres pobles de Mallorca que hi van (jo estic molt contenta quan veig passar la banda de música de Pollença) només toquen Sor Tomasseta tot el temps, hores i hores. Igualment que a Pollença, el dia de la Patrona, només toquen l’Alborada, però llavors en tot l’any no la podem sentir més. (En tant que mare d’un que ha estat músic de la banda, vull dir que és molt pesat per a ells, tant a Pollença havent d’estar de peus de les 5 del matí a les 12 de la nit tocant l’Alborada com a la Vila tot lo dia, començant per l’Ofici a l’esglèsia, Sor Tomasseta).
Ara ja estic cansada d’escriure de la Beata. Val més, demà, anar-hi. La gent de la Vila es posa molt contenta quan hi vas i hi menes gent. Encara que no els coneguin els conviden a sopar. O a mi sempre m’han fet quedar bé, quan hi he duit arreplegats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És que vull avisar que he allargat aquest escrit