Què és allò que jo sento meu, allò que em relliga als altres i confegeix la meva identitat? Per quines coses, persones, idees, ens emocionem? quines coses fem nostres?
Aquests dies de comunicar-nos els bons sentiments, de recordar les persones que tenim lluny, de reafirmar els vincles, he recordat na Simone de Beauvoir.
“Només ens pertany allò en què hi reconeixem el nostre ésser”
Ens diu na Simone de Beauvoir: …”per què un objecte em pertanyi cal que hagi estat fundat per mi: només és totalment meu, si jo l’he fundat… Només jo puc crear el lligam que m’uneix a l’altre, el creo pel fet que no sóc una cosa sinó un projecte de mi cap a l’altre, una transcendència“
El text es una reflexió en relació als lligams entre les persones i de quina naturalesa és allò que sentim nostre i ens fa gaudir o sofrir, i per què, de quina naturalesa són els lligams.
Per il·lustrar-ho ens explica na Simone de Beauvoir que una mare recriminava al seu fill, desfet en llàgrimes per una mort d’un nin que mai havia vist, i li deia: No ploris per aquest infant mort, no és res teu, no és el teu germà. Contràriament a aquest sentit comú prou estès, na Beauvoir creu que les llàgrimes vertaderes del nin convertien al nin mort realment en germà. És germà nostre aquell que al nostre cor hem fundat com a tal.
Els sentiments i el dolor vertader ens vincula, creem lligams universals des de l’emoció: “Són les meves llàgrimes les que decideixen què és meu… les meves relacions amb les coses no són donades, no són quallades, les creo minut a minut…algunes moren, d’altres neixen i d’altres ressusciten…”
Per què un bocí d’univers em pertanyi, cal només que el cultivi de debò
Idò això: El meu desig és que cultivem de debò el nostre bocí de món, amb llàgrimes vertaderes, amb emocions primigènies, amb reconeixement de l’altri i alliberem sense por el desig de transcendència, “un perpetu ultrapassament”
L’emoció és la nostra marca i els lligams la nostra força. Per a un món més just i solidari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…..té tota la raó del món quan diu que perquè un objecte ¿una persona?em pertanyi cal que hagi estat fundat per mi. No, ja pots cultvar ja, no tindràs mai res ni ningú teu. I és llàstima, perquè algú hi haurà que val la pena.
Bon Nadal Victòria
Som teranyines, filem la xarxa amb els nostres pensaments i els nostres desigs, Bon Nadal!.
Diu en Jorge Moustaki. I això ho podem aplicar al nostre entorn en general, magrat les defenses.
Però és cert que hi ha persones, situacions i coses en les que aquesta expressió és especialment adient.
Implicar-se és pertànyer.
He descobert el teu blog i m´agrada molt, Victòria.
“Només ens pertany allò en què hi reconeixem el nostre ésser”.
Si això deia Simone de Beauvoir, jo ho formulo d’una altra manera: “Nomès ens pertany allò que no ens poden prendre”. No és contradictori, és una altra manera de dir, i de les dues maneres arribem a la conclusió que res material ens pertany (tot allò material ens poden prendre) i queda solament el llaç amb l’altre que fa que ens reconegem, no en ell, sino en el jo-mateix. Els llaços son nostres, les persones no. I les coses son purament circumstancials.
Aquests dies la gent està emotiva, afloren els llaços amb els que hi son i amb els que ja no hi son…ens trobem amb el que no ens poden prendre i enyorem el que ens pensavem que era nostre…. i no ho era.
Feliços dies d’emocions per a tu.
Jo no crec en la possessió, però crec, i molt, en l’estima.
Jo també desitge que el teu pèndol continue oscil·lant dolçament al llarg del 2009.
Se li poden donar molts significats… i tots bons. Bon Nadal
La subtil melodia de les emocions omple de colors la nostra vida. Bon dia de sant Esteve, Roser. Canalons?