SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

26 de juny de 2015
0 comentaris

Alliberats i càrrecs de confiança

Ja és prou simptomàtic que les contradiccions d’Ada Colau comencin tan aviat. Un dels primers anuncis que va fer va ser que s’abaixaria el sou. Suposo que molts la van aplaudir. Ara s’ha sabut que ha nomenat al seu marit com assessor i càrrec de confiança de l’Ajuntament de Barcelona. No sabem pas la xifra que cobrarà (també és simptomàtic), però normalment els càrrecs de confiança tenen sous bastant més alts que qualsevol funcionari. El fet no acaba aquí, amb aquest nomenament l’acompanyaven d’altres de comissionats, entre elles Berta Sureda com a comissionada de…Cultura, quan ja hi ha un regidor de Cultura.

Colau hauria d’explicar molt bé aquests nomenaments. No valdrà prou el subterfugi habitual de referir-se als nomenats per la seva suposada preparació professional, cosa absolutament subjectiva i indemostrable. Si això és una mostra de la “nova política”, acudeixen a una cosa tan vella com l’endollisme, afavorint els parents i amiguets per cobrar de l’erari públic. I això és més vell que la política del segle XIX. Tant els alliberaments com els càrrecs de confiança sempre m’han semblat una cosa escandalosa. Si tan bons professionals són, perquè no els fiquen a les llistes municipals? Si s’han de nomenar assessors per fer la feina que pertoca als regidors, per a què serveixen els regidors? Ens estan dient indirectament que els regidors són uns inútils, i que a les llistes municipals només hi van els inútils? No ens diuen als propis electors, seguint aquest raonament, que els ciutadans som uns inútils als quals se’ls pot manipular i enganyar? Nova política? No, és més vell que anar a peu.

Tampoc ens hauria de venir de nou. De fet Ada Colau i el seu marit ja cobraven un sou de la PAH que sortia de la milionària subvenció que els hi donava a fons perdut….el mateix Ajuntament de Barcelona, o sia el mateix Trias que tan va maltractar en les seves campanyes (inclosa la de les eleccions municipals). A alguns, potser per la distància on vivim no ens ha enlluernat mai aquesta senyora, ni el seu projecte poti-poti de Barcelona en Comú. Tampoc no ens acabem de creure que sigui conseqüent amb el SI-Si que tan predica que va exercir. Les reunions repetides am Pablo Iglesias i ICV desmenteixen que el 27-S sigui un aliat fiable pel sobiranisme.

El mateix podem dir d’una suposada candidatura de Catalunya en Comú que, com a molt, naixerà coixa per la sàvia negativa de la CUP, i la no integració d’una part de Procés Constituent. Tot, per obsessionar-se amb el paradigma de la “vella política” d’anar contra una suposada burgesia que empara Artur Mas i una suposada dreta catalanista a batre, com a font de tots els mals. Tot per protegir el discurs de fons d’ICV, que inconscientment s’està convertint en un agent d’aquest neo-lerrouxisme que s’escampa pel país emparant-se en plantejaments falsament ideològics. Tot al servei de la preservació de la unitat d’Espanya, que il·lusòriament pensen que encara és reformable. Si el Guti aixequés el cap!

Però acceleradament tots els teòrics components d’aquesta Catalunya en Comú estan entrant en crisi. Penso que com a màxim només arribaran a una coalició entre Podemos i ICV. Una part d’Iniciativa i EUiA ja s’està distanciant i anirà a confluir amb la CUP, el mateix que Procés Constituent. I en un projecte coix i dividit, és la millor manera de punxar, de no arribar a les expectatives que ells mateixos es marquen, encara que unes enquestes ben cuinades vulguin demostrar el contrari.

Es parla molt de manca d’il·lusió i excés de partidisme dintre del sobiranisme, però el que les darreres setmanes estem veient és la crisi creixent dintre de cada partit unionista, primer el PSC, després el PP, acte seguit UDC i ara li toca el torn a Catalunya en Comú. I encara que sembla que Ciutadans surti enfortida d’aquesta prova, totes les enquestes (fins i tot les favorables) demostren un estancament del seu vot. Davant d’aquest panorama, perquè dubten i discuteixen una part del sobiranisme? La resposta cau més dintre del camp de la psicologia col·lectiva: perquè els catalans tenim una tendència a complicar-nos solets la vida. Així de senzill. És el que té haver tingut durant 300 anys d’anar fent la viu viu i sortejar dificultats a base d’embolics per sobreviure. Ens queda encara una certa mentalitat de l’esclau, del  ficar excuses per qui podent ser lliure, no voler la llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!