LA MIRADA ITALIANA

És ben cert que en política, els italians són com els gats, sempre cauen dempeus. Havent estat fa pocs dies a Itàlia, i observant els diaris i televisions en les seves cròniques polítiques, sembla que totes les formacions polítiques tinguin una atracció fatal per la complicació (en això, els catalans potser també hi tenim una tirada). Però, a diferència d’altres llocs, quan més s’emboliquen, finalment troben solucions imaginatives i simples.

Ara, davant la proximitat de les eleccions regionals, aquesta tendència fatal s’accentua, sobretot en el camp de la dreta. Exonerat definitivament de l’acusació d’incitació a la prostitució pel cas Ruby, intentarà amb tota l’energia i influència que li queda per ressuscitar Força Itàlia, que totes les enquestes marquen una tendència a la baixa. Però, ja sabem que Berlusconi és imprevisible (com l’electorat italià), malgrat que l’hàbil estratègia de Renzi ha anat jubilant d’un a un a tots els vells polítics italians. Aquell pacte inicial entre ells dos, per impulsar les reformes institucionals, que semblava podia restar-li marge de maniobra al Primer Ministre, ha resultat ser una soga per Berlusconi. Per això ara, el primer que ha fet, ha estat amenaçar amb no respectar el pacte, malgrat que la reforma del Senat ja ha estat aprovada.

I mentre Forza Itàlia baixa (fins al 17,50% en intenció de vot), la Lliga Nord puja fins al 18,2. Però, malgrat la millora, aquesta força travessa una crisi important, per les intencions de la Lliga Vèneta d’anar en solitari a les eleccions regionals. I en aquesta circumstància, Catalunya i el seu procés sobiranista tenen molt a veure. L’exemple català ha esperonat als sobiranistes del Vèneto (amb el reforç de les aspiracions tiroleses) a reclamar un tracte fiscal, polític i administratiu molt més diferenciat i singular que no pas l’actual. En aquest sentit, mentre la Lliga Nord ha anat evolucionant cap a una concepció més autonomista, el Vèneto ha reactivat l’ànsia secessionista. Cal no oblidar que el Vèneto és la regió més rica d’Itàlia, seguida molt a prop per la Llombardia.

Mentre els “grills” del Moviment 5 Estrelles també reclamen la seva quota de protagonisme, amenaçant de trencar qualsevol pacte amb el PD de Renzi, el lent declivi dels populistes italians sembla no tenir aturador, encara que també hi ha moviments de possibles escissions a dins d’aquesta força (la fatal tendència). Amb aquest panorama, i amb un suport del 32% en la majoria de les enquestes, amb un augment en les seves expectatives electorals, el camí per Renzi i el Partit Democràtic sembla bastant planer, malgrat l’intent de revolta del seu anterior rival Versani, que en el tràmit de la reforma senatorial volia organitzar una petita venjança per qui el va “jubilar”, que ja sabem que és un plat que s’ha de servir fred. Des de la seva irrupció en la política italiana, és admirable l’olfacte i l’instint polític de Renzi per imposar el seu full de ruta reformista. Pas a pas, amb lleugeres modificacions, ell va complint amb el seu programa. I ara, consolidat en el pla interior, s’ha llançat a augmentar la presència i influència italiana en l’escenari internacional. La mediació en la crisi ucraïnesa i la implicació directa en el conflicte libi, així com el contacte directe amb Putin ho confirmen.

En resum, el més interessant des de la mirada catalana és observar com evolucionarà la Lliga Vèneta i el grau de desinflament del M5E, que cada cop s’assembla més a l’evolució que està tenint aquí  Podemos, la força que semblava havia de menjar-s’ho tot i regenerar la vida política, i cada cop sembla més, com els seguidors de Beppe Grillo, un simple partit de la protesta populista. Com que les regionals d’Itàlia coincidiran en el temps amb les municipals d’aquí, potser ens passaran desapercebudes, però caldrà tenir cada cop més una certa mirada italiana per entendre la nostra pròpia evolució, perquè cada cop ens assemblem més del que no sembla.

 

Afegeix un comentari