Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
Saddam Hussein Abd al-Majidida al-Tikriti ha estat condemnat a la forca per un tribunal de l’Irac. Saddam Hussein va governar l’Irac de 1979 a 2003. Amb les armes subministrades per l’URSS, la Xina, França i Egipte va establir un duríssim règim militar controlat pel Partit Únic, el Ba’as (socialisme panarabista). Ell i el seu "grup dels dotze" van ser els ordenants o fins i tot braços executors de la majoria de violacions dels drets humans al seu país.
Saddam Hussein és jutjat per uns quants dels crims que suposadament va cometre, com ara l’atac químic a Halabja, la supressió de la revolta xiïta, les fosses comunes escampades pel país, la guerra contra l’Iran i la invasió de Kuwait.
Saddam Hussein no ha d’anar a la forca. És possible que ho mereixi, si tot el que hem dit és veritat, però no hi ha d’anar pas. Per la defensa de l’Estat de Dret.
I no hi ha d’anar precisament perquè no "sabem" si tot això és veritat. No ho podem saber mai, perquè la "veritat" és un concepte subjectiu, que no té validesa absoluta ni tan sols en les matemàtiques. Ja fa més de cent anys de les descobertes de Gödel i a la divulgació científica encara li costa atravessar la pàtina mental de milers d’anys de recerca humana de "la veritat".
L’Estat de Dret es basa en la capacitat d’esmenar els seus propis errors. L’Estat de Dret accepta que no és infalible i regula uns procediments administratius molt clars que s’han de seguir exactament per cada tipus de procés. Cada pas del procediment ha de quedar registrat i ha de poder ser apel·lat i rectificat, perquè qualsevol persona pot introduir errors en qualsevol lloc. Això fa que l’administració sigui lenta, però segura.
Tal i com diu ma mare, "tot té solució excepte la mort". Així, qualsevol pena imposada pot ser revocada si en qualsevol moment apareixen noves proves o si la societat canvia el punt de vista sobre el delicte comès. Quantes activitats delictives (sobretot relatives a l’orientació sexual) han deixat de ser-ho? La pena de mort és l’única pena que no pot ser revocada. Això ho saben els centenars de soldats anglesos que van ser afusellats a l’atzar durant la Primera Guerra Mundial per donar exemple als batallons. Avui, el govern anglès està rehabilitant els seus noms, però les seves vides ja van ser segades injustament (per cert, que els afusellats francesos, molts dels quals eren catalans, encara han d’esperar la rehabilitació). Convé recordar també als paladins de causes situades a milers de quilòmetres que Espanya ha abolit la pena de mort de facto però no de iure (ha ratificat el sisè protocol però no el tretzè de la Convenció Europea de Drets Humans).
Buscar i buscar la veritat i no trobar-la pot arribar a ser frustrant. He llegit força blocs (no els faré propaganda) de supporters de les opcions polítiques que situaríem més a l’esquerra i no m’estranya però m’entristeix llegir-hi tot tipus de sentències denigratòries envers els qui no pensen igual, com ara el fàstic envers els altres (en la línia de Sartre) i l’exaltació de la violència sota la cobertura de la "revolució". El propi Sartre explicava que trobava escandalós que algú s’escandalitzés davant dels atemptats àrabs contra Israel. Almenys algú que té algun objectiu a la vida, deia l’home… En la majoria d’aquests blocaires detecto una certa incomoditat en els referents nacionals (segurament per causes familiars) sumada a una certa incomoditat personal (per conflictes laborals, religiosos i sexuals, sobretot). Aquest conflicte intern els fa cercar i aferrar-se a La Veritat. El perfil de l’extrema dreta acostuma a tenir característiques psicològiques similars, però amb alguns matisos.
Aquesta gent il·luminada no s’adona que cadascú és l’origen de coordenades del seu propi món i que tota la seva experiència sensorial i mental és relativa a la seva pròpia posició, que fluctua amb el temps. Així, les "veritats" de cadascú són relatives a la posició de cadascú respecte als altres i a l’instant de temps analitzat.
Mantenir les posicions ideològiques mentre l’entorn canvia és un signe d’autisme polític i de rigidesa mental. Permet, això sí, amagar el cap sota l’ala i gaudir onànicament de La Veritat. I si algú resulta mort per error… ja el rehabilitarem…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic en contra de la pena de mort però no podem basar la nostra argumentació en un relativisme gnoseològic de la veritat. Imaginem per un moment que poguéssim saber a partir de fets incontrovertibles (filmacions de vídeo, documents signats per ell o fins i tot el seu empenediment) que tot allò que va fer és veritat: seria llavors legitima la pena de mort? Vull dir que per tractar de lluitar contra la pena de mort hi hauria altres argumentacions, potser encara més farragoses des d’un punt de vista filosòfic, però molt més vàlides que no pas la que proposes.
Per desgràcia "les sentències denigratòries contra els que no pensen igual" es reparteixen gairebé de forma equitativa a entre tots els colors polítics. "la imbecil·litat no entén de classes ni partits".
Finalment un parell de coses: El que diu el teorema de Gödel és que un sistema matemàtic no pot ser complert, però el que no diu és que el que contingui sigui fals. El teorema afecta als sistemes deductius com el matemàtic, cal tenir present que existeixen altres sistemes per esbrinar o aproximar-se a la veritat basats en l’experimentació i l’observació.
Precisament la recerca de la veritat, encara que no l’acabem trobant, és la base de les nostres democràcies, i tota teorització cínica cap a ella dóna lliure accés a l’aparició dels totalitarismes. Si ja no disposem de veritats ni de fets i només vivim en un món de versions i subjectivitats, si aplaudim els discursos posmodernistes i utilitzem equívocament els descobriments científics per deslegitimar la capacitat de discernir entre la veritat i la mentida, acabem donant volada a tots aquells que contents amb aquesta situació ja no els importarà mentir perquè bàsicament "serà la seva versió".
Ara mateix recordo unes paraules que va dir David Madí quan va aparèixer el famós dvd del tripartit, exactament va dir: no pretén ser la veritat absoluta, simplement és la nostra versió. El vídeo era ple de fets que ningú podria qüestionar, però el problema és que també s’havia incorporat un missatge que no podia ser provat però que CIU estava molt interessat a difondre: el de la conspiració. O sigui, el que es proposava era donar validesa a opinions i especulacions a partir de la utilització d’uns quants fets. I aquest és precisament el gran fracàs: ara ja vivim en un món de versions i ja no cal dissimular. És igual si no pots provar alguna cosa, tu simplement digueu-ho i encara millor si li afegeixes uns quants fets i un format que doni credibilitat.
Et convido a participar al JOC DE LES CANÇONS per a fer-te cinc centims de la cosa t’enllaço amb el culpable