Trencavèl

Aquest director parisenc de cinquanta-tres anys ha estrenat aquest setembre la pel·lícula Indigènes (IMDB), que s’ha d’estrenar al nostre país el febrer vinent. Aquesta prometedora pel·lícula relata la història poc coneguda dels 130.000 soldats francesos d’origen africà que van combatre el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Una pel·lícula que ha estat comparada com una barreja de Saving private Ryan (la pel·lícula d’Spielberg que va redefinir el cinema bèl·lic) i Glory (l’emotiu docudrama sobre la creació del primer regiment afroamericà durant la Guerra Civil Americana, per lluitar contra els esclavistes del Sud).

Després de la Batalla de França, el govern derrotat va acceptar crear el col·laboracionista Govern de Vichy, dirigit per l’antic heroi de la Primera Guerra Mundial Pétain, mentre que De Gaulle es refugiava a Londres per dirigir la França Lliure; tot i la propaganda aliada, pocs francesos van continuar la lluita.

El 1940 només 7.000 francesos van seguir les consignes de De Gaulle però, a mesura que la guerra a l’Àfrica es decantava vers els aliats, més i més colons, indígenes i exsoldats de Vichy es passaven al bàndol aliat. El 1942 Leclerc va atravessar a peu el desert del Txad amb 16.000 indígenes per combatre els italians a Líbia. Amb el desembarcament nord-americà al Marroc, 60.000 soldats de Vichy es van passar a la França Lliure. Al desembarcar a Itàlia, la França Lliure ja tenia 100.000 soldats. A Normandia ja eren 400.000. A la batalla dels Vosges, a Alsàcia, 1.000.000.

Tot i aquest èxit de reclutament quan la guerra estava guanyada, la veritat és que els anys més durs van ser carregats sobre les espatlles dels goumiers, les unitats que formaven els tabors magrebins. Els goums van ser decisius en trencar la línia Gustav italiana, bloquejada en punts com Monte Cassino, a través d’incursions nocturnes muntanya amunt amb els ganivets a la boca. Però aquestes tropes magrebines també van ser les responsables d’innombrables violacions i assassinats d’italians als pobles que alliberaven (avui es calculen uns 7.000 marocchinate; sobretot dones, capellans i fins i tot alguns partisans antifeixistes). Sophia Loren va guanyar un Oscar per la seva interpretació d’una dona violada pels goums a La Ciociara, de Vittorio de Sica.

Més enllà del judici de valor sobre els seus actes, és important recordar que aquesta gent van existir i que van sostenir el somni d’una França lliure quan tots els seus habitants blancs ja s’havien rendit.

Mentre aquí esperem l’estrena d’Indigènes, Rachid Bouchareb ja ha dit que vol fer més pel·lícules que aprofundeixin en la història recent de França, un tema tabú al cinema gal. Un tema que vol tocar és la Matança de Sétif, la mort d’unes 40.000 persones el 8 de maig de 1945, el mateix dia de la rendició alemanya, que demanaven la fi del colonialisme francès i de la repressió contra els algerians.

Per aturar les protestes que hi havia a Sétif, al nord d’Algèria, el General Duval va ordenar a l’exèrcit massacrar amb ametralladores tota la gent que hi havia en aquesta població i també va ordenar bombardejar amb artilleria i aviació els barris i llogarrets de Sétif i Guelma. A continuació, les tropes franceses blanques (les magrebines estaven lluitant a Alemanya) es van dedicar al pillatge i la violació de dones algerianes durant catorze dies seguits. L’única reacció oficial francesa a aquesta matança es va produir el febrer de 2005, quan l’ambaixador francès a Algèria, Hubert Colin de Verdière, va demanar excuses formals.

Espero i desitjo que Bouchareb pugui tirar endavant aquest projecte i que la història recent de França sigui explicada a les ments innocents que encara avui creuen en allò del país dels drets humans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!