Miquel Roman

Per l’historia de Roma, Anníbal ha de esdevenir terrible, això fa més gloriosa la seva victòria. Escipió fou el general que va assolir la derrota definitiva d’Anníbal a la batalla de Zama, però també el que fou obligat a exiliar-se pel Senat de Roma. Reivindicar a Escipió només deixa en mal lloc a una desagraïda Roma. Es dona la vella i absurda màxima dels que manen: els líders rivals son adversaris i els del teu propi bàndol son enemics. Potser per Roma, Anníbal era només un gran adversari, i Escipió un enemic.

També s’acusat a Escipió de ser un imitador del gran Anníbal. Certament la seva idea de llençar-se al cor del enemic, a Àfrica, no es lluny del que va fer Anníbal en dur el seu exercit a Italià. No deixa de ser molt “romà” això de tenir un fort esperit pràctic. De agafar les bones idees dels altres per a fer-les servir i fins i tot millorar-les. Ja fossin els deus grecs i la seva cultura o les espases dels ibers. Es certament irònic que Anníbal contribuís de manera decisiva en fer que Roma, per tal de sobreviure, constituís les més eficient maquina de matar de l’època. Escipió no s’està d’agafar i adaptar les idees que el precediren. Ara bé, això el feu millor o pitjor general? I per altra banda, si aquestes idees ja hi eren també les podia fer servir qualsevol altre, per que només Escipió?  

Una altra cosa interessant es la preocupació del Senat per la preeminència d’un general victoriós que pogués limitar el seu poder. Encara que el protagonista del llibre es Escipió, la preocupació del Senat em sembla molt lògica. El conflicte sembla avançar altres en el futur, com la guerra civil entre Cèsar i Pompeu(aquest últim amb el suport del Senat). La diferencia fonamental es que en estallar el conflicte, Cèsar tenia legions a les seves ordres mentre el Senat no tenia forçes a la península itàlica amb capacitat d’aturar-les (a causa de la seva política d’evitar la que consuls amb tropes a prop de la Ciutat poguessin influir en el Senat). Cèsar va evitar expressament de trobar-se en la mateixa situació d’indefensió que Escipió. Ho va fer per conèixer el precedent? L’hi va servir d’exemple dels errors que no havia de cometre? Qui sap. L’historia ens demostra que les pors del Senat eren justificades i la República aristocràtica es va acabar convertint en un Imperi.

Com moltes altres novel·les històriques, Posteguillo te l’encert de triar una època apassionant: La Segona Guerra Púnica. amb personatges com Anníbal i el mateix Escipió. Tot es més fàcil quan la realitat supera la ficció … Vist en perspectiva podia acabar aquell conflicte d’una altra manera? Una Roma que va ser capaç de tirar endavant després del immens desastre de la batalla de Cannes podia perdre? Una Roma que va patir tants anys a Anníbal a la península itàlica podia caure derrotada? Pot-ser si, però la característica principal dels romans en aquest llarg i dur conflicte fou la resistència. 

Les novel·la necessitava un dolent i l’autor ho troba amb el personatge de Quint Fabi Màxim, primer; i de Marc Porci Cató, després. De tota manera, sense obviar l’enfrentament de tots dos amb els Escipions, tampoc es pot deixar de banda la seva participació en la derrota d’Anníbal. Expecialment de Quint Fabi Màxim, que va interpretar l’inferioritat militar de Roma i va iniciar una lluita de desgast que va permetre sobreviure a la ciutat eterna fins a donar el cop definitiu a mans d’Escipió.

Per mi, una bona novel·la històrica no ha de voler ser un llibre d’historia, però ha de ser plausible. És a dir, el que narra a de ser congruent amb el que coneixem dels fets històrics i no els ha de contradir. Soc conscient que un mateix fet històric, sobretot clàssic, pot arribar-nos per diverses fonts que es contradiguin entre elles parcial o totalment. Però això amplia els límits creatius del autor que es pot amollar a la font que més s’aproximi al que vol explicar.

Igualment, en l’actualitat, pot haver diverses opinions entre els experts al respecte de com va succeir un fet. Això tampoc limita l’acció del autor que pot triar entre els diferents criteris. En qualsevol cas els forats de les fonts es poden omplir lliurament, per que recordem, es literatura, és ficció. El que trobo imperariu es que si l’autor es pren alguna lliçencia literaria que contradiu les dades històriques, al final de l’obra, l’expliqui. I això no sempre es fa.

Per això es d’agraïr el interessant annex al final de tercer volum on aclareix convenientment dubtes i dades. Explica quins del personatges principals son reals, quins no, … tot i això crec que hauria estat millor afegir quelcom semblant a cada volum, tot i que entenc que seria difícil de donar explicacions sense donar dades de coses que encara no han passat i si que ho faran als títols següents, si que es pot parlar de la realitat històrica que hi ha al voltant dels fets que s’expliquen en aquell volum. Tots tres volums porten mapes, diagrames, arbres genealògics i diccionarii de termes llatins, tot el necessari per entendre el que passa i com passa. torno a insistir: s’agraeix.

Al tercer volum, La traición de Roma, inclou fracments de la soposada desapareguda autobiografia del protagonista. Personalment ho trobo innecessari, ja que l’obra, en el seu redactat, mai deixa de banda els pensaments i els sentiments dels personatges. Em sembla un recurs literari poc reeixit que només serveix per avançar fets i no dona més resultat que permetre al final de crear l’aconseguida ficció de la destrucció accidental del manuscrit a Egipte.

Resumint les meves disperses idees. Els llibre m’han agradat i m’han vingut ganes de conèixer més sobre el tema, no he tingut prou. Em sembla que em faré amb la Historia de Roma de Polibi … ja us explicaré.