Miquel Roman
Nou Barris (Barcelona)
L’embolic de les peces d’art sacre
Primer:
S’han de entregar les peces d’art sacre que reclama el Bisbat de Barbastre-Montsó i que son dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.
S’equivoquen les institucions civils i polítiques que no ho fan i que posen traves a la devolució
La primera questió es la important: S’han de tornar. Per que? Aquestes peces, ens agradi o no, tenen un propietari legal, l’Església, catòlica i romana.
És aquest propietari, en un Estat de dret, qui ha de decidir que fa amb
les seves propietats. Sempre en el marc que l’hi permeti la llei. El
propietari, després dels seus processos interns, ha decidit que han de
anar al Bisbat de Barbastre-Montsó. No trobo com podem justificar una negativa …
Fa alguns anys, uns amics de Tierra Comunera de Castella van venir a Barcelona
a fer una petita concentració -no recordo a on- per reclamar la
devolució d’unes peces d’art sacre castellana que estaven dipositades a
museus catalans. La propietat dels museus era legal. Generalment eren
obres que l’esglésies rurals havien venut a particulars i que havia
acabat en museus catalans. El fet de que aquestes propietats siguin a
museus catalans, o en qualsevol altre museu es del tot positiva. Moltes
acabaven desapareixent en el mercat negre.
La argumentació que
em feien, i que no deixa de semblar-me lògica, es que l’autoritat
religiosa que las va vendre no en tenia dret. És a dir, que aquelles
peçes d’art sacre, que formaven part del patrimoni privat de
l’església, també eren patrimoni públic del municipi. De la mateixa
manera que adquirir un edifici protegit per el seu valor històric i/o
artístic a Barcelona implica que no es pot modificar la seva
estructura, façana ni elements significatius. Abans de propietat
privada es patrimoni col·lectiu. No em sembla un mal argument però el
podem aplicar nosaltres?
Les peces reclamades no son del bisbat de Lleida (en els seus termes geogràfics actuals, en el passat si que ho eren), si no dels pobles de la Franja. Per tant no veig com es podria considerar patrimoni del bisbat de Lleida sense que això suposi negar el dret als pobles de la Franja el dret a tenir un patrimoni.
L’objectiu, de ben començament, no hauria d’haver estat el de evitar que aquest patrimoni marxes de Lleida. L’objectiu hauria de ser que aquest patrimoni es mantingues accesible, i visitable, en un museu a la Franja de Ponent, i no a Saragossa o a una població del Bisbat que no formi part de la Franja. És a dir, a garantir que les peçes tornessin de veritat.
D’aquesta
manera s’hauria estalviat una confrontació innecessària i que de ben
segur s’ha fet servir, es fà servir i es farà servir per erosionar
l’idea de espai nacional i cultural català. Enlloc d’això hauria estat
una ocasió per potenciar amb generositat des de Catalunya aquest agermanament. Ara ja es tard per corregir el tret, però seria una equivocació perseverar en l’error.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens raó! rebràs totes les critiques i més de les terres de ponent.
S’ha de tenir més sensibilitat amb els territoris catalans que no són estrictament Barcelona. O que et semblaria una reclamació de les diferents parroquies demanant la restitució de les peces del MNAC.
A més, en el tema religiós tot es desdramatitza: no estem parlant de religió sinó de patrimono, cultural i dret civil
Saragossa que dius, no hi pinta res: les obres les reivindica l’opus de Torreciudad. Per tant, els pobles de la Franja tampoc se’n beneficiarien.
Em sembla molt bé que el meu Govern defensi aquestes peces, que les hagi catalogat i que inclús no es negui a que puguin ser en exposicions itinerants per tal que en gaudeixin els pobles de la Franja.
però l’opus, Torreciudad, el vaticà que hi tenen a veure.??