Miquel Roman

L’any que bé s’esdevindrà el 200 aniversari del aixecament del poble de Madrid, el 2 de maig de 1808. I ja sabeu que passa amb els aniversaris, a tothom els agrada de celebrar-los. De fet a qui no l’hi agraden les festes?

La Guerra del Francés, com totes, te un fort contingut polític, un contingut real i un altre d’imaginari. Evidentment la conveniència política fa del contingut imaginari el més interessant.

La Guerra del Francés va ser una guerra d’alliberament contra un govern il·legítim imposat per l’emperador Napoleó. Una guerra merament defensiva. Per tant va ser una guerra entre dos estats.

La guerra va tenir també una vessant política, guerra entre dos models d’estat, en el moment que els francesos van guanyar la batalla de les idees i els valors del republicanisme van infectar prou a la societat per que rebutges la monarquia absoluta, redactés i aproves una constitució (la de Cadis). Aquesta batalla política no es va acabar amb la derrota i retirada dels exercits francesos.

Però el fet que motiva que entre algunes organitzacions a Catalunya demanin que es faci difusió d’aquest conflicte es un altre. Per alguns, la Guerra del Frances es la primera demostració de "espanyolisme" d’una Catalunya, que no feia ni un segle defensà amb sang i suor la seva llibertat nacional, tot lluitant contra exercits espanyols i francesos.

El fet de que, segons els, la primera demostració d’espanyolisme dels catalans només sigui fa un parell de segles els hauria de fer reflexionar una mica sobre la suposada unitat de destí en l’universal. Però no demanem "peras al olmo".

Però evidentment no es cert. Catalunya no tenia cap motiu per ser pro-espanyola com tampoc el tenia per a ser pro-francesa. Prou feina tenia llavoren’s, com ara, ser pro-catalana. La "guerra de la independència" espanyola es, per Catalunya, la Guerra del Francés. De fet, es això i no cap altra cosa, el que defineix als que lluitaren contra al Francés. Ja que tal i com demostra l’historia i les guerres internes posteriors, no compartien l’idees polítiques ni nacionals. En aquesta guerra l’únic que tenien en comú espanyols i catalans es que no n’eren francesos.