Miquel Roman

Josep-Lluís Carod-Rovira, Vicepresident del govern de la Generalitat i president d’ERC. Durant més de tres dècades, el catalanisme polític ha dedicat bona part dels seus esforços a reformar Espanya, per intentar convertir-la en un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Tant des de l’autonomisme conservador com des del federalisme progressista, s’han dedicat moltes energies a construir una Espanya diferent. Uns han tingut ministres, els altres han fet pactes com el del Majestic, uns han governat, els altres han anat per la via del peix al cove, però tots aquests esforços han estat en va. No del tot, perquè és cert que durant aquestes tres dècades Espanya ha progressat, s’ha modernitzat i avui és ja un Estat consolidat dins la Unió Europea. Un Estat que s’agrada a si mateix i que ja no es vol reformar.

Aquesta
generositat de federalistes i autonomistes catalans no ha trobat, però,
la seva justa correspondència, ni en forma d’un encaix satisfactori de Catalunya dins l’Estat ni en forma d’un progrés econòmic espectacular. Al contrari, Catalunya ha deixat de ser la locomotora econòmica de l’Estat a favor de Madrid,
l’insostenible dèficit fiscal ha laminat la seva competitivitat,
l’endarreriment en infraestructures és clamorós i la seva personalitat
nacional no ha obtingut cap reconeixement significatiu, més enllà de
l’estret marge de maniobra que permet el marc estatutari.

La darrera oportunitat d’organitzar una convivència diferent, en clau de bilateralitat i de reconeixement mutu entre Catalunya i Espanya, va ser el procés d’elaboració del nou Estatut, que finalment va fracassar. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va ignorar la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya
i va laminar el text del 30 de setembre, amb l’ajuda d’aquells que es
pensaven -i que encara es pensen- que podien recuperar la Generalitat pagant peatge a la Moncloa.
El resultat d’aquell procés ha deixat la societat catalana clarament
desencisada, fins i tot fatigada, i el catalanisme polític en un estat
de desorientació que pot provocar una clara desmobilització de cara al
9 de març.

La
resposta a la situació de fatiga que viu el catalanisme no hauria de
ser tirar la tovallola, quedar-se a casa o votar en blanc, perquè només
aixequen bandera blanca els pobles que es rendeixen. Totes les opcions
són democràticament legítimes, però promoure l’abstenció o el vot en
blanc només perjudica les opcions nacionalistes. Diumenge que ve no hi
haurà cap socialista que es quedi a casa o cap votant del PP que ho faci en blanc. En canvi, sí que hi poden estar temptats molts electors per als quals la prioritat és la sobirania de Catalunya, però han de tenir present que el vot en blanc no té escons. No els ocuparà ningú o, més ben dit, els escons seran per al PP o per al PSOE, perquè el PSC, a Madrid, no té grup parlamentari.

És
cert que difícilment es pot engrescar l’electorat sobiranista oferint
més del mateix, mantenint l’estratègia del peix al cove, perquè el peix
comença a fer mala olor. El catalanisme ha de deixar de parlar de fer
pedagogia a Madrid, de reformar l’Estat, de contribuir a la
governabilitat, de garantir l’estabilitat, perquè aquesta cantarella ja
fa trenta anys que dura i no ha servit de res. Hem de passar de l’ara
decidirem qui governa a Madrid a l’ara decidirem nosaltres
mateixos, aquí, què volem ser en el futur”. I per això és important
anar a votar diumenge que ve, per tenir força per decidir, no per
decidir qui ocupa la Moncloa, sinó per fixar data per decidir si volem continuar sent una autonomia més d’Espanya o un país normal com la resta de països de la UE. Per ara, només ERC ha fixat data: el 2014.