Josep-Lluís Carod Rovira, encén tota classe de passions. A Catalunya i a Espanya. Perquè?.
L’aspecte físic, la cara rodona, el bigoti (recent), les ulleres, el somriure, la paraula, desperta mòfes i rialles, allà i aquí.
El seu origen, pare aragonès i mare catalana, també. S’ha creat tota una sèrie de inexactituds i mentides a l’entorn alimentades per desacreditar-lo.
El discurs net i clar, amb rectificacions i justificacions, com tots els altres polítics però contra ell, és més incisiu, més dur.
Home de llarga trajectòria democràtica i resistent, lluitador, perseguit i empresonat (Assemblea de Catalunya). Home compromès amb el seu poble, amb visió nacional de país (Països Catalans). Home que escriu, reflexions, descripcions i opinions de la també meva Nació i que la vol lliure com jo.
Quan l’atacant, també m’atacant a mi. Perquè ell representa una manera d’entendre el món i de pensar-ho.
El cor i el cervell d’en Carod, poden resistir tanta pressió?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I tant! En Carod no deixa indiferent ningú. Però si incomoda tant molts espanyols, i potser encara més uns quants catalans (o espanyols a Catalunya…), m’ensumo que va pel bon camí.
El mateix penso quan hi ha fets que fan urticària al PP o al PSOE… penso: "això segur que és boníssim per nosaltres!".
En Carod, i bona part d’ERC, no entren en tot aquesta política barata de desqualificar els altres… per això es fan tan incòmodes. Però quan els ataquen des d’Espanya, encara que sigui passant pels seus representants a la colònia catalana, els hem de defensar. Els hem de saltar al coll, tots alhora, i dir-los que prou, que no ens deixem insultar.
Que nosaltres no som els venuts i acomodats de la sociovergència.
El camí de l’independència i la confederació, tot un exit.
Un sparring per facilitar i anar agafant la forma des de Madrid.