Sovint
m’arriben al correu electrònic escrits que, si crec interessants, els reenvio a
amics i coneguts. A partir d’ara, obro una nova secció al bloc anomenada "Volta
per la xarxa", on penjaré aquests escrits. Així, m’estalvio de reenviar-los
i en faig més difusió (o no).
Per trencar el gel, un escrit que "diuen" està fet pel periodista Albert
Om, Titulat "On són els progres"?" No sé si va sortir publicat a la seva
columna setmanal a l’AVUI o d’on ha sortit i, aviso, no tinc la certesa que
sigui de l’Albert Om, però crec que és molt possible i provable. […].
On
són els ‘progres’?
Què se n’ha fet, de tots aquells artistes ‘progres’ espanyols que es van
passar la campanya electoral reclamant un canvi a Catalunya? ¿Algú els ha
sentit, ara que Catalunya vol canviar Espanya? Els últims dies hem assistit
impertèrrits a les reaccions irades de l’Espanya de sempre. La vella guàrdia
del PP s’ha ajuntat amb la del PSOE, el Defensor del Poble amb el governador
del Banc d’Espanya, els militars amb la família reial, el Jiménez Losantos amb
el Pedrojota, i els ultres que rebenten actes amb les pàgines webs que
proclamen el boicot als productes catalans. Res de nou. Ja sabíem que aquesta
Espanya existia. El problema és que ens pensàvem que també n’hi havia una
altra. I ha resultat que no, que les dues Espanyes poden estar a mata-degolla
pels matrimonis homosexuals, per la immigració o per la guerra a l’Iraq. Però
quan es tracta de reconèixer que aquest Estat el formem nacions diferents,
només n’hi ha una, d’Espanya: la que desbarra. Els altres callen, i amb els
seus silencis tan eloqüents deixen Zapatero com Gary Cooper: sol davant el
perill. ¿O és que heu sentit algú que hagi sortit a defensar una Espanya
plurinacional? ¿On són els amics del Serrat: l’Ana Belén, el Joaquín Sabina o
el Víctor Manuel? De la manera que els agrada signar manifestos, ¿per què no en
fan un que reclami respecte cap a l’Estatut que ha aprovat el 90% dels
catalans? O ¿per què no organitzen un concert Per a una nova Espanya a Las
Ventas? ¿No deuen pas tenir por que els xiulin, com li va passar al Raimon
després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco? A les eleccions del 2003, el
PSC projectava vídeos de gent de la faràndula espanyola, com Ramoncín, Imanol
Arias o Juan Echanove, que apostaven per un canvi a Catalunya. ¿Els heu vist
que obrissin la boca ara? Algú sap on para Javier Gurruchaga, que cantava l’All
you need is love amb Pasqual Maragall? ¿És que ningú de fora de Catalunya pensa
aixecar la veu per protegir els catalans dels insults que rebem? ¿Què en diuen,
de tot plegat, comunicadors amics com Millàs, Gabilondo o Vicent? ¿On són
aquells famosos que apareixien en espots de la Generalitat dient que els
catalans érem gent molt acollidora? No vull creure que només surtin a defensar
Catalunya si cobren. ¿I on és aquella plataforma d’artistes que, amb la família
Bardem al capdavant, cridaven No a la guerra? Si algun d’aquests progres es
creu, de veritat, això de l’Espanya plurinacional, hauria de parlar ara. Si
opta pel silenci, a la pròxima campanya electoral es pot estalviar el viatge.
Ja no ens el creurem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No tan sols és possible i probable, sinó que també és provable que és de l’Albert Om. 😉
Concretament, el de la seva columna de dimarts passat. Realment, L’Om fica el dit a la nafra, i desemmascara tota una colla de gent que només són progres per a determinades causes. Ja ho deia el President Companys: hi ha un munt de causes que poden arrossegar força seguidors, però la causa catalana només ens té als catalans.