MARCÚS

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Llegint
el llibre “Periodisme? Permetin!”
(Símbol Editors) de Quim Torra i Pla, sobre la vida i els articles del
periodista Eugeni Xammar -una obra i una personalitat genial!-, m’ha entrat la
necessitat de reflexionar sobre l’escriptura periodística de mitjans segle
passat i la infoxicació frenètica dels blocs, d’Internet i les TIC en general.

Ens
podem trobar cartes excel·lentment escrites i plenes de contingut de Xammar i
dirigides a altres genis de l’època com Josep Pla i Pau Casals, que seran
correspostes mesos després, amb la mateixa claredat formal i amb idèntic
contingut intel·ligent. S’hi pot trobar, adherit a la carta, el retall d’un
article que es creu d’interès per al destinatari d’un diari com Le Monde, per exemple. Tot plegat digne
de recopilació mig segle després, ple d’interès i gran suport per al nostre
constant procés d’aprenentatge intel·lectual.

I,
ara, què fem? Un acte que tardava mesos a consolidar-se i anys a convertir-se
en joia per a l’intel·lecte, ara es converteix en un correu electrònic enviat
en uns pocs segons a un conegut -que no amic-, amb el qual t’uneix certes
inquietuds descobertes en blocs o microblocs o xarxes socials vàries. Tot
plegat, amb uns pocs minuts de diferència, i un “gràcies per la recomanació” com
a resposta.

Era
millor abans? No m’atreviria a afirmar-ho categòricament. Amb tot, si que era
diferent. Tindrà interès històric rastrejar converses mantingudes en temps real
i sense gaire contextualització? Personalment -tot i no predicar suficientment
amb l’exemple- sóc partidari de la màxima “menys és més”, però cada situació
històrica, cada eina utilitzada per a alimentar l’intel·lecte, té els seus pros
i els seus contres. Intentar aplicar l’ideal d’una altra època a l’actualitat,
amb les eines que tenim, seria anar a contracorrent. Cal adaptar-se al present,
sense oblidar el què ens ensenya el passat i, si la gestió del temps ho permet,
és bo buscar punts entremitjos per a plasmar ara i aquí el què la història ens
ensenya per a encarar amb intel·ligència el present i el futur.

Aplicar
el passat “ara i aquí” sense una lleu transformació adaptativa, pot ser un
error. La infoxicació o l’excés d’informació i la (massa?) accelerada recepció
d’informació que estem vivint, cal complementar-la amb una bona gestió del
temps i una bona contextualització de la informació, compaginant l’aprenentatge
del passat amb el què ens ve a sobre sense haver tingut temps de pair-ho.

Però,
la naturalesa és sàvia, i ho va posant tot al seu lloc. Sense adonar-nos-en,
potser, però sense donar temps a l’error insalvable, es tendeix a implantar en
els mitjans de comunicació els gèneres que ajuden a contextualitzar la
informació, ja siguin cròniques, reportatges, entrevistes, articles
d’opinió,… Així mateix, la voràgine d’informació constant i, en certa manera,
anàrquica que es desprèn de blocs i altres eines d’informació i opinió i
creació de continguts a través de les TIC es va convertint d’un temps ençà en
llibres que recopilen o, encara millor, que expliquen el què està passant.

Doncs,
això, “la naturalesa és sàvia” i “menys és més”, però no podem pretendre
aplicar el passat al present sense un procés d’adaptació que, vulguem o no,
captem o no, hi és. Per sort. Aplicar el passat d’una forma pura, podria caure
en la nostàlgia, però aprendre del passat i adaptar-lo a l’ara i aquí és una
forma intel·ligent de no caure en un present buit de contingut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!