Un article interessant de l’AVUI d’ahir. De Joaquim Colominas i Ferran.
Una de les
conseqüències de la tempesta de la setmana passada, acabada en un got d’aigua,
és l’afebliment del president de la Generalitat, Pasqual Maragall. I amb la
creixent tendència dels sistemes parlamentaris, com el nostre, a la
presidencialització, això fa que aquesta crisi afecti el cor del mateix sistema
polític. I, consegüentment, la posició del mateix país. Certament, les funcions
de direcció i política que el sistema atribueix exclusivament al president; la
personificació en la figura presidencial dels principals instruments
parlamentaris -moció de censura, qüestió de confiança, dissolució anticipada de
les cambres-; l’atenció que els mitjans de comunicació donen especialment al
president; el fort carisma dels darrers presidents de la Generalitat -tant dels
de la Generalitat republicana, Francesc Macià i Lluís Companys; com dels de
l’actual, Josep Tarradellas i Jordi Pujol-… són elements que apunten cap a
aquesta presidencialització.
Però el llarg llistat de desafortunades declaracions en tants pocs dies
(comparar el cas Carmel amb el Prestige; parlar dels "dòlars"
necessaris que caldran per reparar les obres; la irresponsabilitat d’acusar el
principal partit de l’oposició de finançament il·legal sense aportar cap tipus
de proves; el mal gust de la vaselina; la poca consideració cap a les dones que
sofreixen un gran patiment en comparar el seu govern amb una dona maltractada;
relacionar la interposició d’una moció de censura per una part de l’oposició
parlamentària amb la Guerra Civil, etc.) és impropi d’una persona que ocupa el
seu càrrec; impensable en el darrer president; i fa incomprensible la
condescendència que té per part de la majoria dels periodistes dels mitjans de
comunicació del nostre país.
Avui el president Maragall és un president feble i afeblit. Feble perquè, de
nou, el seu partit va perdre les darreres eleccions. La nit del 16 de novembre
del 2003 Maragall era un dirigent acabat políticament, que va aparèixer sol
davant les càmeres de televisió. I si va acabar sent president és gràcies a
Esquerra Republicana, còmplice de la situació actual. Després de la darrera
sacsejada que ha viscut la vida política catalana, el president Maragall és més
feble que mai. És un president que viu més del passat (la Barcelona olímpica)
que del present. I que té un futur polític probablement més curt del que
pensàvem tan sols fa quinze dies, ja que si tothom donava per suposat que seria
el candidat del PSC per a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, a
hores d’ara -com va admetre ell mateix abans-d’ahir a l’entrevista d’Antena 3
TV i ahir a la de TV3-, ni ell ho dóna per segur. Per tant, molt probablement
el president Maragall serà el darrer president de l’etapa Pujol més que el
primer del postpujolisme. Maragall és més el president de la segona transició
que el primer de l’etapa que ha de començar amb un nou Estatut, més ambiciós
que l’actual, i amb un sistema de finançament digne com el que ens mereixem.
AUTORITAT MORAL I PODER POLÍTIC
REAL
Aquesta crisi presidencial afecta el PSC, naturalment. Afecta tot el govern; i
l’estratègia del tripartit. Però també afecta, malauradament, el sistema
institucional català i el mateix país. Un president feble vol dir una
institució feble. I això repercuteix en el posicionament del país, acostumat a
un president que durant vint anys ha suplit amb autoritat moral la manca de
poder polític real.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!