MARCÚS

Armes
de fireta

Iemen,
1995. Un viatge per un país gairebé verge de turistes (fa poc més de dos anys
que s’ha acabat una llarga guerra civil) i on volem comprovar, entre d’altres
coses, perquè aquesta zona és coneguda com "l’Aràbia feliç". Un capvespre
qualsevol. Tot el grup sopa tranquil·lament en un fonduk (d’aquí ve la nostra
paraula "fonda") quan, de sobte, comencem a sentir ràfegues de metralleta. Les
mirades es creuen, la incredulitat és absoluta. Les paraules no s’atreveixen a
sortir, però els ulls ho diuen tot.

Als
pocs instants, la porta s’obre i entra com un llamp el propietari del fonduk.
"Don’t worry ! Don’t worry ! It’s just a wedding !!" L’explicació encara fa que
les pupil·les es dilatin encara més. Tan malament ha acabat el casament ??

L’home
ens convida a acostar-nos fins l’enllaç per veure de primera mà els
esdeveniments. Els nuvis van tot engalanats, a l’igual que la resta de
convidats (convenientment separats per sexes), i molt a prop un home ho està
enregistrant tot en un aparell de vídeo del pleistocè. Uns
quants homes segueixen disparant a l’aire…. tinc al costat un dels
convidats, que al veure la meva cara d’espant em pregunta d’on sóc. Li dic i em
pregunta si a casa nostra no celebrem els casament engegant trets
esbojarradament. Quan sent la meva resposta negativa, la seva cara incrèdula
gairebé supera a la que tenia jo feia una estona….

El
que més ens sobta és que ens conviden al "banquet", per dir-ho d’una forma
occidental. En una casa hi ha habilitades dues grans sales, una pels homes i
una per les dones, on comencen a entrar les viandes. A mi em resulta del més
increïble que en un país llunyà convidin a uns estranys -i, encara més, d’una
altra religió- a una cerimònia tant important per ells com un casament. M’és
del tot impossible imaginar aquesta escena a casa nostra: convidant a una
pila d’àrabs desconeguts al casament de la nostra filla, per exemple…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!