Emigdi Subirats i Sebastià

Durant el  2007 vàrem celebrar dos atapeïts centenaris del naixement de Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982) i Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907- Barcelona 1985), que ha permès revitalitzar els estudis sobre els literats ebrencs de l’exili. El 2008 ha de passar el torn a l’any Roc Llop i Convalia, un il·lustre poeta miravetà malauradament desconegut fins ara a les nostres terres. Va néixer a Miravet l’any 1908, va ser militant de la CNT i va estudiar Magisteri a Tarragona. Durant la guerra va exercir d’inspector d’ensenyament i va realitzar una notable tasca com a pedagog. A principis de 1939 va haver d’abandonar el país i es va exiliar a la Catalunya del nord, per després caure en mans de la Gestapo i fer cap als camps d’extermini de Mauthausen-Gusen on va romandre fins al seu alliberament el 1944.  Un cop alliberat de Gusen es trasllada a París on s’implica en la fundació de la Federació Espanyola de Deportats i Internats polítics. Dirigeix el butlletí informatiu de la federació, Hispania. Continua la seua militància a la CNT a l’exili, i és responsable de la biblioteca i la secretaria d’organització i finances. A partir dels anys 1960 promou l’edició de "Terra lliure", un butlletí dels catalans llibertaris. Durant aquests anys reprèn la seua tasca literària i edita "Poemes de llum i de tenebres", amb el qual va obtenir la Flor Natural als Jocs Florals de l’exili de París de 1965. Nou anys després, amb un recull de contes sobre els camps d’extermini, guanya un accèssit al Víctor Català dels Jocs Florals d’Amsterdam. Poc després publica en francès "Mission ratée de l’home sur terre".

Creiem que és molt important la reivindicació del paper de Roc Llop com a literat dels camps de concentració nazis, atès que en la literatura catalana no hi ha hagut grans retratistes d’aquesta barbàrie, a excepció del novel·lista Joaquim Amat-Pinella autor de l’extraordinària KL Reich (de lectura obligatòria al batxillerat). Roc Llop va escriure la sèrie dels Poemes maleïts (quinze en total), on deixa palesa la brutalitat de la vida en un camp d’extermini, envoltat de brutícia, maldat i desesperança. Mostra una gran intensitat de sentiments de tot tipus amb un to líric i agre a la vegada, i dóna voltes i més voltes a les raons que han portat crueltat i tanta mort. Precisament la mort és present en cadascun dels versos, com a companya d’un període veritable negre de la  història del vell continent. Amb Contes negres al costat del Danubi ens aporta tot un seguit de narracions autobiogràfiques de Gusen, amb la lectura de les quals podem arribar a endinsar-nos en l’autèntica tragèdia col·lectiva que visqueren milers de ciutadans en mans del règim més terrorífic de tota la història de la humanitat.

Fins ara, Roc Llop havia estat gairebé totalment oblidat. Només Montserrat Roig en el seu llibre "Els catalans als camps nazis" i Albert Manent a "Literatura Catalana de l’exili" feien referència al paper jugat pel poeta i mestre miravetà en la difusió de les nostres lletres i la nostra cultura durant els anys d’exili. Roc Llop va ser un entusiasta militant de la CNT fins al darrer sospir de la seua vida. Va encarregar-se de dinamitzar l’organització durant anys des de París estant, i mai no va perdre l’entusiasme per la terra catalana, la qual volia veure alliberada del feixisme i amb un estatus polític diferent. El 1979 va composar un poema condemnant la retallada estatutària (malauradament de vigent actualitat). Hem de recordar igualment els seus versos emblemàtics: Una fita Catalunya, i la llibertat del món.

Roc Llop és una de les escasses veus que ha narrat la barbàrie nazi en la nostra llengua, fet reconegut per David Serrano, un dels grans estudiosos de la literatura catalana i els camps d’extermini. Va ser un home d’un gran nivell cultural, que va sentir passió pel periodisme i per la poesia, i que no va voler emportar-se amb ell unes vivències enverinades que el varen acompanyar fins als darrers minuts de la seua vida. Els seus escrits són alliçonadors i mereixen el reconeixement social. Esperem tenir un nodrit centenari.

PD. La imatge és del 1945, quan els exiliats catalans i estatals sortiren als carrers de París per celebrar la derrota de l’exèrcit nazi.