Darrerament, no paro
de sentir per activa i per passiva que a la política catalana no existeix l?eix
ideològic esquerra-dreta, sino que únicament existeix l?eix identitari Catalunya-Espanya.
I, començo a estar-ne una mica fart, a més de pensar que hi ha interessos
darrera d?aquest intent de centrar el debat en aquesta dicotomia.
Un cosa és que les polítiques d?esquerres i les de dretes
sovint costi diferenciar-les i, encara més, és molt complicat arribar a afirmar
que unes són millors que les altres en qualsevol cas. Però, és que el debat no
va per aquí, sino que s?afirma que els catalans no entrem a considerar si som
d?esquerres o de dretes, sino que l?únic que ens porta a decantar-nos
políticament és el nostre posicionament nacional. Res més lluny de la realitat.
Una cosa és que gent com jo, independentistes convençuts, poguem prioritzar
l?eix identitari per sobre de l?ideològic, però en cap cas crec que això es
pugui generalitzar. I, tendir a generalitzar aquest fet és un error garrafal,
ja que voldria dir que ens oblidem d?una gran majoria de gent que encara creu
en les esquerres i les dretes, tot i que pugui ser difícil diferenciar-les en
moltes ocasions.
[Segueix]
Puc intuir què s?amaga darrera aquesta intencionalitat de
centrar el debat polític nacionalista en la inexistència de les dretes i les
esquerres, però obviar que existeix una part important de la població que
decideix principalment la seva opció política en base a aquest eix ideològic
pot ser contraproduent, fins al punt de ser un autoengany voluntari per
ensabonar uns pocs que es troben enmig d?una nuvolosa identitària
catastrofista.
En fi, tot plegat és qüestió de prioritats, i no tots tenim
les mateixes. Seria bo no oblidar-ho. Com també és bo no oblidar que aquestes
prioritats poden canviar d?ordre, és qüestió de dedicar-hi esforços perquè això
sigui així. Si un és d?esquerres per davant de tot i no li dones alternatives
dins les esquerres, està clar que l?ordre de prioritats no li canviarà, ara bé,
si dins de les seves esquerres pot triar, com a mínim la possibilitat de
canviar l?ordre de les seves prioritats ja hi és. Ja només falta convence?l que
una esquerra és millor que l?altra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
(Ho diré una mica simplista; però com és així que es presenta en la pràctica i ambient polític, i, a més, convenç, penso no pot anar del tot malament.)
El què assenyales em sembla interessant per una pila de bandes; i a mi m’emprenya molt també. Plantejo alguna d’aquestes bandes: aquesta idea de confondre afirmant que no hi ha eix dreta esquerra la veig una varietat de l’intent de voler fer veure que tant se val, que tota opció política ens porta allà mateix; fent veure alhora -per implicació- que tot polític (inclosos ciutadans) som uns titelles. I això que dic no vol dir que no n’hi hagi, de titelles. Que n’hi ha, i que ho podem ser és, més que evident, una misèria ja ben cridanera.
Una altra banda problemàtica la veig en la manera en que aquesta idea aconsegueix que gent que és de dretes clàssica es vengui com "esquerra progressista"; en alguns casos fent servir fins i tot tics d’esquerra clàssica (que a parer meu caldria abandonar); i a la inversa. I també, o alhora, permet fer una mena de jocs que considero en general com a deshonestedat.
Jo, d’entrada, diferencio dreta i esquerra en un tret que em sembla prou significatiu: considero dreta qui fa (accepta, promou, etc.) polítiques d’exclusió social (amb varietat en les apel·lacions que usen com a justificadors; i amb varietats que van des del tracte econòmic, a la repressió i opressions ben subtils), i la esquerra fa polítiques d’inclusió social, amb les limitacions que la pressió dels poders "fàstics", dels "mitjans" (que en diem), i el volum del seu coratge i recolzaments, els permeten. I en el nostre context també és fàcil veure qui és que recull i alimenta els fruits de la darrera dictadura, i qui no ho fa.
Davant d’aquest panorama estem els ciutadans; amb un grau d’inconsciència ben tradicionalitzat -podríem dir-, amb uns nivells de mala educació que es fan evidents en moments més o menys dramàtics; ben aferrats molts en les inoculacions de pors de tipus diferents, i lletanies que son prou escandaloses.
Penso que hauríem d’exigir, com a ciutadans, que ens deixem tots plegats de política d’il·lusions d’il·lusos. I mirar millor si ens envalentirem amb il·lusions de les de debò; les d’il·lusió. També penso que, mirat una mica bé, podien començar amb valorar aquestes plantofades que ens presenten sense gota de respecte. És com la tolerància, que necessita de criteris i de límit; sinó no estem parlant de res. I aquestes coses no mereixen respecte, si no és que el volem malmetre.
Quedi com una provocació per a pensar el problema que ens planteges. Jo agraeixo la oportunitat de pensar-lo aquí una mica fredament, i en companyia.
Salut! I llibertat!
El debat és interessant. No vindré jo a negar l’existència de l’eix dreta/esquerra (a Catalunya i arreu) però em sembla que, la qüestió fonamental, és el canvi que hi ha hagut al llarg del segle XX en relació als dos costats de l’eix. A veure si m’explico. La dualitat dreta esquerra es proposa en termes tradicionals vinculada inexorablement als factors econòmics. A principis de segle XX, per exemple, l’eix dreta/esquerra és fonamentalment aquest, econòmic. És l’eix clàssic economia de mercat / intervencionisme estatal. No ens enganyem, doncs. L’eix clàssic dreta/esquerra és fonamentalment econòmic (o, si ho voleu en termes marxistes, de la possessió dels mitjans de producció).
Jo diria que avui aquesta dicotomia essencial de caràcter econòmic s’ha anat diluint una mica. Aquí la gent "d’esquerres" va creure fortament en l’ideari comunista, que s’ha demostrat absolutament ineficaç (i parlo encara des d’un punt de vista econòmic purament). Només les correccions de la socialdemocràica (Keynes i tota la pesca) i el mode d’estat del benestar han pogut oposar-se amb èxit al model de mercat. I fixeu-vos que en termes dreta/esquerra aquest model és més a la dreta que el model estatal pur (o comunista).
No em vull fer llarg, però avui, què ens hem d’enganyar, les políotiques dels partits d’esquerra des d’un punt de vista estrictament econòmic no són gaire diferents de les de dreta. Es limiten a corregir (o a fer veure que corregeixen) els desajustos del mercat. I sí, d’acord, millor Blair que Thatcher (per posar exemples distants) però la diferència no és pas tant enorme. Només cal veure, ara més a prop, les polítiques econòmiques de PSOE i PP, o de CiU i PSC, per adonar-nos que les diferències són mínimes. I no estic reivindicant aquí un radicalisme esquerranós que, senzillament, és que no funciona. L’economia de mercat (el denostat liberalisme), almenys funciona "una mica millor".
De manera que la cosa dreta/esquerra, en el fons, s’encamina cap a les polítiques socials i cap a la manera de copsar (o de provar de conduir) els mecanismes de funcionament socio-moral. No sé si la Sílvia vol dir això, quan diu que la dreta "exlou" i l’esquerra "inclou" (ja veig que simplifico les seves paraules). I també caldria anar mirant si realemnt (i com, i a quí, i sobretot per què) l’esquerra inclou, fa polítiques de veritable inclusió. O es limita a intensificar les mateixes accions de la dreta fins a sentir-se suficientment satisfeta.
En realitat, anant al fons de la qüestió, gairebé m’atreviria a dir que en un món ideal, en un pla estrictament teòric, el comunisme i el liberalisme pur i dur serien perfectament eficaços. De diferents maneres, però amb resultats similars. Penseu-hi, perquè no deixa de ser sorprenent. El problema és que en el món real, a la pràctica, ni l’uni ni l’altre no acaben de funcionar… Per tant el terme mig sembla que sigui el desitjable, oi? I el terme mig, probablement, és el què consideraríem ara i aquí d’esquerres… però fa nomé 40 anys seria considerat quelcokm de dreta reaccionària. Els contextos sempre marquen.
Salut, companys