MARCÚS
(@marcroca)
Article: Càntics de llibertat.
Autor: Oriol Junqueras.
Mitjà: AVUI.
Podeu llegir l’article sencer clicant a "vull llegir la resta de l’article".
Càntics de llibertat
A quarts de tres de la tarda del 25 d’abril de 1707, les tropes
borbòniques assaltaven les posicions aliades a Almansa. Tres hores més
tard, quan ja fosquejava, s’havia decidit la sort d’una de les batalles
més transcendentals de la nostra història. Pocs dies després, ningú va
poder impedir l’entrada de francesos i espanyols a la ciutat de
València. I, ben aviat, a més de la capital, es va perdre tot el regne.
La repressió fou senzillament esgarrifosa.
AMB LA PÈRDUA DE LES SEVES CONSTITUCIONS i de les seves
institucions, el País Valencià quedava incorporat al nou "Reino de
España", que naixia justament en aquella "Guerra de Successió", fruit
de les bombes i de les baionetes de Felip V i de l’obsessió centralista
i uniformitzadora dels seus ministres i funcionaris. Doncs, és evident
que els seus exèrcits van imposar per derecho de conquista el
model que l’elit política castellana estava teoritzant -almenys- des de
la Unión de Armas, dissenyada pel comte-duc d’Olivares més de vuitanta
anys abans. El mateix model que -en realitat- no han deixat pas de
seguir imposant fins als nostres dies, tal com ens refreguen per la
cara tancant els repetidors de TV3 al País Valencià. I, precisament, en
el 300 aniversari de la batalla d’Almansa.
CURIOSAMENT, AQUESTA MATEIXA DATA també és celebrada per altres
pobles europeus. El 25 d’abril de 1945, les tropes angloamericanes i
els partisans derrotaven les darreres tropes nazis situades a Itàlia.
I, per aquesta raó, aquest dia és la festa nacional d’aquest país. La
primera estrofa de la majoria d’aquells partisans era "Fischia il
vento, urla la bufera / scarpe rotte eppur bisogna andar / a
conquistare la rossa primavera / dove sorge il sol dell’avvenir". Tanmateix, actualment, la cançó més coneguda és, sens dubte, Bella ciao.
En els darrers versos, un partisà demana als seus companys que, en cas
de morir, l’enterrin al cim d’una muntanya sota l’ombra d’una bonica
flor, perquè tothom recordi que aquella és la flor d’un partisà mort
per la llibertat. Per la seva part, el 25 d’abril de 1974, la Revolució
dels Clavells liquidava la interminable dictadura feixista que havia
dominat Portugal durant decennis. La consigna per iniciar aquella
revolta havia estat l’emissió des dels micròfons de l’emissora catòlica
Radio Renaixença de la cançó Grândola, vila morena. Un veritable himne a la justícia i a la democràcia ("Em cada esquina um amigo, / Em cada rosto igualdade, / Grândola, vila morena, / Terra da fraternidade"),
interpretat per uns revolucionaris que, a l’ombra d’una vella alzina,
es juren els uns als altres tenir com a única companyia la voluntat del
poble portuguès.
TAL DIA COM AVUI, DONCS, ELS ITALIANS i els portuguesos canten a la
llibertat i a la fraternitat, mentre que els polítics i alts
funcionaris de l’Estat espanyol ens prohibeixen exercir la nostra
llibertat col·lectiva mitjançant un referèndum d’autodeterminació; i,
fins i tot, coaccionen la nostra llibertat d’expressió i agredeixen la
fraternal relació de les terres catalanes, clausurant els repetidors de
la Televisió de Catalunya al País Valencià. I tots aquests atemptats
contra la llibertat, la fraternitat i la comunicació els perpetren en
nom de la democràcia, de la globalització i del cosmopolitisme.
AVUI, 25 D’ABRIL DE 2007, NOSALTRES COMMEMOREM el 300 aniversari de
la desfeta d’Almansa. I, com és ben sabut, "el mal que ve d’Almansa a
tot lo món alcança". De fet, aquella fatídica jornada marca l’inici de
la pèrdua de les nostres llibertats. A diferència dels italians i dels
portuguesos (i de la immensa majoria dels humans), però, nosaltres (els
catalans… els catalans d’arreu dels Països Catalans) no honorem els
nostres partisans. Fins al punt que, sovint, ni tan sols sabem qui eren
els maulets o els miquelets.
QUANT DE TEMPS ENCARA TRIGAREM a poder cantar -com en el darrer vers de Fischia i el vento, urla la bufera– que nosaltres també "vittoriosi, alfin liberi siam"?
La resposta, amics meus, no la sap el vent, com passava a la cançó de
Bob Dylan. En el nostre cas, és una resposta que tan sols la saben la
consciència i la dignitat enterrades en el més profund dels nostres
pensaments i dels nostres cors.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho saps che precisament avui a tota Itàlia sonarà Fischia il vento, urla la bufera… i Bella Ciao i Bandiera Rossa. Avui 25 d’abril ací se celebra l’aniversari de l’alliberament d’Itàlia dels nazifeixistes, l’any passat, a més, al concert després de la mani a Roma, un grup de música romà que es diu Banda Bassotti va cantar, a més de les cançons que et deia abans, una versió de la Processó d’Al Tall, em vaig emocionar moltíssim.