Els ‘hashtags’ com a complement informatiu a la premsa en paper

Ahir vaig publicar el tuit que teniu insertat al damunt d’aquestes línies i vaig mantenir una petita conversa amb en @genísroca i @davidcadi. La meva idea anava en la direcció d’utilitzar les edicions en paper dels diaris per a donar informació útil al lector que vulgui ampliar informació sobre un tema o endegar una conversa amb d’altres persones interessades.

Tres coses per començar:
1) No es pot aplicar a totes les notícies i articles d’opinió (ni cal!);
2) No tothom utilitza Twitter i Facebook ni les etiquetes, però una part important de lectors de premsa, sí, i són molt actius;
3) Es tracta d’oferir un servei més al lector, de la mateixa manera que en certa premsa s’ofereix ampliar info en pàgines webs i llibres recomanats, per què no redireccionar als usuaris de premsa a les xarxes socials de referència indicant les etiquetes més adequades?

El David em comentava: “ho veig inviable tant perque et carregues l’espontaneïtat dels hashtags com que pels diaris no és possible preveure’ls“, i afegia que “els diaris només posarien un hashtag si fos ‘oficial’, i qui el faria, Twitter? I si n’hi ha 2? Ho sento, no ho veig:)“.

Entenc el dubte i crec que la idea no està excempta de problemes alhora d’escollir l’etiqueta. Però, també cal dir que en alguns casos no hi hauria cap dubte, per exemple amb la #viacatalana o si estéssim publicant una notícia sobre un programa de ràdio que té una etiqueta pròpia (ex: #frac1), o amb coses més quotidianes com les etiquetes de festes majors (ex: #FMTerrassa).

Són etiquetes que no tenen alternativa, ja sigui perquè les han creades per a la ocasió (ex: #frac1) o perquè la gent les ha fetes seves (ex: #laculturanoésunluxe). Si obviem les notícies on no cal proposar cap etiqueta i les dubtoses, queden les que si que permeten oferir aquest servei sense por a ‘cagar-la’ ni amb ganes d’impedir l’esponteneïtat característica de la xarxa. I, si algú es vol carregar l’esponteneïtat, serà la pròpia xarxa qui el posarà al seu lloc assenyalant-lo, primer, i ignorant-lo, després.

Una altra funció útil que li veig és que el propi periodista s’inventi una etiqueta la posi junt a la seva peça periodística, ja sigui per debatre sobre el tema, com per oferir la possibilitat als lectors a participar en un article futur, encara per crear.

Per tant, dit això, si que crec que la premsa diària i la resta de publicacions periòdiques podrien oferir aquest servei, perquè no deixa de ser un servei més, i útil, ja que el lector confia que el mitjà li ofereix informació, però també el pot ajudar a moure’s per la xarxa. I, ja ho dic, no és res nou, sempre s’han fet aquells apartats de webs i llibres recomanats per a ampliar info (sobretot en revistes), per què no fer el mateix, ara, amb les etiquetes i les xarxes socials? 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *