Res o ningú millor que en Miquelet per a dur a terme aquest buit, tot allò que ressona en dir que tip no és estar fart.
Que cada un de nosaltres mesuri la seva pròpia llibertat, delimiti l?ombra de les seves quatre parets, abans d?assumir com a pròpia una fictícia llibertat.
Que mesuri la seva solidaritat a mida de les seves necessitats, que dos, son dos, aquí i enlloc.
Que ningú senti com a pròpia una llibertat imposada, un límit disfressat, i cap suor regalada a aquell que segueix limitant-la.
He tornat, he tornat a aquell racó ínfim que m?ofereix la meva precària llibertat, he marxat que era fosc, i he tornat de nit. Assumiré sens més, sobreviure, que en cap dels casos serà viure.
Tenim a les nostres mans el deute moral i la responsabilitat històrica d?assolir, situar al llindar que li pertoca, les classes obreres populars.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!