Ves que vinc!

Desembre de 2013

Podem dir amb fermesa que Catalunya és una nació democràtica. Ja al segle XI, l’Abat Oliva imposà les assembles de Pau i Treva, durant les quals quedava terminantment prohibit usar la violència sota pena d’excomunió. No era poca cosa. Avui establim aquestes assembles com els prolegòmens de Les Corts Catalanes, que s’iniciaren amb en Jaume I i el seu Consell de Cent (s. XIII), un dels primers parlaments moderns després de la Grècia Clàssica (amb Islàndia i Irlanda ens disputem quin fou el primer primer). No gaire més tard, concretament el 1359, tenim ja plenament consolidada la Deputació del General de Catalunya, que no és sinó l’evolució de les Corts que passen de ser eventuals, convocades cada quatre anys, a ser sessions parlamentàries permanents. Encara després, aquesta tradició de parlamentarisme explica moltes de les revoltes i, fins i tot, dels conflictes armats que hem patit al llarg dels segles

Fet i fet, tot plegat ha estat així. Però el que de debò compta no són els segles passats sinó la rabiosa actualitat. I a la Catalunya d’avui el 80 % de la població, els catalans i les catalanes, volem votar en una consulta quin ha de ser el nostre futur polític. Volem decidir per la via democràtica quin estat ens ha de regir. Que més de tres de cada quatre catalans (algunes enquestes parlen fins i tot del 84 %!) estiguin a favor de poder exercir el dret a vot parla clarament d’aquesta nostra tradició democràtica. Radicalitat democràtica, m’atreveixo a dir. Que sigui el poble sobirà qui determini el seu futur, ni més ni menys. Un poble ho és simplement perquè se’n reconeix, perquè ho vol ser, per la voluntat de ser-ho. I aquest poble decidirà, tard o d’hora, perquè Catalunya és, efectivament, una nació. La història ens avala però sobretot -hi insisteixo-, és el present i la tossuda realitat qui ho ha fet possible, inajornable, inevitable.

El 2010 vam dir prou a l’estat autonòmic, allò que més s’assemblarà a Espanya a un estat federal. El 2012 tothom ens va veure sortir al carrer festivament, lúdicament, familiarment. El 2013 hem meravellat el món amb la Via Catalana cap a la Independència, la manifestació més multitudinària de la nostra història. 400 kilòmetres, 86 municipis, 1.600.000 manifestants (2 milions segons l’Official World Record), 30.000 voluntaris, 1.500 autocars… No hi ha repte que ens proposem que no acomplim.

Però alerta, que encara no ho hem fet tot. Nosaltres, el poble, els catalans i les catalanes de cada dia, som els garants del procés. Som nosaltres qui ens hem de mantenir fidels i ferms. Més també confiats i tenaços. Som nosaltres qui hem de persistir, qui hem de perseverar. Som nosaltres, el poble, qui volem decidir, qui volem votar. Ha estat el poble de Catalunya qui ha fet possible arribar fins aquí, i serà també el poble de Catalunya qui aconseguirà, per la via democràtica, establir un nou estat d’Europa.

Que no ens enredin. Ja sigui en una consulta, en un referèndum o bé en unes eleccions plebiscitàries, som sobirans. Amb el nostre vot som sobirans, i ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.