La divisa és absurda. O és que hem de fer com aquell netejador de vidres que cau del pis més alt d’un gratacels, i un oficinista que el veu passar per la finestra li pregunta si està bé, i li respon: “per ara, sí”?
Ahir al matí em va tocar prendre el cotxe i fer quilòmetres. A la ràdio hi havia sintonitzat el 101.5 (Catalunya Música). Tot i que la música era bona, una veu interior m’incitava a posar de seguida un CD. El problema de la ràdio era que, a cada minut que passés, el cotxe seria més lluny de Barcelona (o sigui del punt geogràfic on l’emissora se sentia bé en aquella freqüència). De moment la recepció era perfecta i, d’acord amb la meva experiència, les interferències no començarien fins passats uns quaranta quilòmetres. Però m’empipava aquella provisionalitat tan precària, aquella sensació d’estar penjant d’un fil. O sigui que abans d’entrar a l’autopista ja havia cedit a la segura estabilitat d’un CD.
Al vespre, de tornada, primer també vaig optar per un CD però, quan encara era a uns cent quilòmetres de Barcelona, vaig cedir a l’impuls de posar la ràdio. Vaig prémer el botó del canal 3, on tinc memoritzada la freqüència 92.0 (Catalunya Informació), i durant mitja hora em va acompanyar un soroll d’ous ferrats bastant desagradable, amb un fons remot de cante jondo. A uns cinquanta quilòmetres de Barcelona, entre revolt i revolt va començar a treure el cap de manera intermitent la veu impersonal de la locutora de Catalunya Informació. No negaré que, mirat objectivament, allò era un desori insuportable. Però la certesa que la sintonia s’anava corregint a cada metre que l’automòbil avançava em va fer assaborir cada minut d’aquella audició caòtica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!